En el llibre del professor Welzel al qual feia referència en els meus últims articles, tot i tractar de teories socilògiques que pretenen tenir un abasta universal, també hi trobem esmentada la societat catalana a tall d’exemple. El professor Welzel ens assabenta que, com és lògic, les diferents experiències socials fa que les punts de vista de les persones també variïn. Hi ha diferències sistemàtiques en els valor de la gent depenent d’un grup de factors que fan que la seva experiència social divergeixi. Aquests factors inclouen característiques biològiques rellevants, com ara el gènere, l’edat, la raça…, i característiques determinades per l’estatus socioeconòmic, com la zona de residència, el lloc de treball, la renda familiar, el nivell d’educació, etc.
Els membres dels grups amb un major accés als recursos per a actuar, mostren una preferència superior pels valors emancipatius. La gent amb millors llocs de treball, ingressos familiars més alts i un major nivell d’educació posen més èmfasi en els valor emancipatius.
Cal esperar que els membres de minories ètniques, lingüístiques o religioses mostrin sistemàticament diferències d’apreciació dels valors emancipatius respecte de la majoria? Doncs això depèn de l’estatus socioeconòmic dels membre de la minoria en general respecte dels membres de la majoria en general. I aquí és on el professor Wenzel tria de fer servir els catalans com a exemple. Diu:
“Members of the Flemish communitiy in Belgium and residents of the Catalan region in Spain are on average better off than the majority in these nations” –empra el susbstantiu “nations” per referir-se a comunitats estatals i defuig cap intent d’identificar les minories de què parlar amb cap mena de substantiu o adjectiu que pugui qüestionar la doctrina oficial dels respectius estats on es poden trobar aquestes minories–. “Commanding greater action resources, these minorities should place stronger emphasis on emancipative values than the repective majority”.
D’altra banda, si un grup ocupa una millor posició avantatjosa a l’hora de disposar de recursos d’acció, i deu aquest privilegi a una història de repressió, l’interès a justificar aquests privilegis pot fer que els valor mantinguts per aquests grup puguin aparèixer com a més reaccionaris, i que no concedeixin tanta importància als valors emancipatius, malgrat la seva major disposició de recursos d’acció. En altres paraules, si un grup té l’impuls de defensar el seu monopoli sobre determinats recursos d’acció, les llibertats valorades no se solen estendre més enllà de l’àmbit intern del grup: la solidaritat no abasta els grups considerats exteriors. Això disminueix el valor dels valors emancipatius perquè tenen un contingut universal.
Els recursos d’acció només fan que la gent prefereixin els valors emancipatius si els anomenats recursos no han estat assolits a través fórmules d’explotació la defensa dels quals indueixen a un escenari mental reaccionari.
En el cas d’Espanya i Catalunya –i aquí entren ja les meves pròpies consideracions–, les fonts d’on procedeixen els seus recursos d’actuació són diferents. En el cas de Catalunya, els recursos d’acció procedeixen de l’activitat econòmica en un marc de lliure mercat, de la seva capacitat de generar recursos en un mercat lliure. En canvi, en el cas espanyol, els recursos s’han obtingut històricament, i encara s’obtenen, a través de la regulació que l’estat fa dels mercats. El poder polític pot, en la pràctica, establir límits a la lliure concurrència a través del seu sistema de contractació i a la regulació dels sectors que l’estat consideri estratègics en cada moment, pot establir diferències de tributació en funció dels seus propis interessos, i molts altres mecanismes. El poder polític sobre l’estat ha esta i és, doncs, el monopoli que du la majoria de matriu castellana a tenir una mentalitat retrògada, mentre la mentalitat catalana sembla més oberta als valor emancipatius. Així, segons Welzel “the Catalan minoirty emphasizes emancipative values, on average, at 0.62 scale points in contrast to 0.55 scale points among the Castilian majority.
Per a mi, això explica l’existència de dues cultures diferents, amb valor culturals oposats, i la percepció que tenim d’aquestes diferències culturals com a generadores de dues realitats nacionals diferents, una de les quals, la catalana, no necessita l’existència de l’altra i aspira a objectius diferents, concretament a un major apoderament dels individus, mentre la castellana per mantenir-se segons els seus patrons culturals actuals necessita reforçar per totes les vies possibles el seu monopoli del poder polític, que els la font dels seus recursos d’acció. Des d’aquest punt de vista, l’assoliment dels objectius de la societat de matriu castellana sembla una qüestió molt més difícil.
L’avantatge d’aquestes teories és que fan referència a qüestions objectives i mesurables. No es tracta d’inferioritat o superioritats, ni altres conceptes subjectius, sinó de graus d’adaptació a la naturalesa evolutiva del procés de civilització.
