És divendres 9 d’agost i he quedat amb un amic per fer una cafè a casa seva. No cal que et digui que la calor és asfixiant, és mitja tarda i, tot i que el lladre te una bona terrassa, decidim desistir i posar-nos en mans de l’aire condicionat que governa amb mà de ferro la temperatura de l’estança del menjador i ens permet posar-nos al dia esquivant les inclemències de les altes temperatures.
Just entrar ja sento remor de fons tot i estar la porta tancada. “Són els nanos que veuen el futbol, la final de les olimpíades”. No me’n sé estar i vaig a veure què s’hi cou; obro la porta que dona al passadís que dona a l’habitació on hi ha els nanos i mentre camino cap allà ja sento el primer “Vamos Españita!” acompanyat de crits de gaudi. Obro la porta de l’habitació i em trobo 6 o 7 nois d’entre 12 i 14 anys abraonats davant la pantalla, alguns lluint la samarreta de la selecció espanyola, cridant i animant als seus jugadors, que sembla que han començat perdent contra França. Pregunto com veuen el partit i un em contesta “guanyarem!” mentre un altre crida allò de “Vamos!!!”.
Torno al lloc on s’espera que sigui on m’espera el meu bon amic amb un cafè sol amb un got amb gel, un parell de gotets glaçats i una ampolla de ratafia. Seiem i, sense que jo li digui res, em diu “Allò d’allà dins és una batalla perduda” referint-se als nois que criden i recolzen al seu equip, i és que soc a un poble de la província de Girona de 3700 habitants d’aquells que en diem “de la ceba” pel seu marcat perfil nacionalista català, els pares de la majoria de nois que són a aquella sala, com el meu amic, fa ben pocs anys eren defensant el seu dret a votar per decidir si Catalunya esdevenia estat independent, mentre les forces de l’ordre intentaven impedir-ho i veien com combois de cotxes i camions de la Guàrdia Civil sortien de poblacions espanyoles esperonats pel famós càntic de l’“a por ellos, oe!”, un càntic que anava dirigit a ells. “El futbol pot amb tot” és la següent frase que m’etziba després d’uns breus segons de reflexió. Acte seguit ens posem a xerrar i al cap d’un parell d’hores me’n vaig cap a casa després d’haver vist com els nois celebraven la medalla d’or espanyola com si l’haguessin guanyat ells.
No emetré judicis de valor, espero que no sigui el que estiguessis esperant, ja que el que m’interessa i el que vull compartir d’aquesta situació és el perquè passa i qui ho orquestra, més enllà de si penso que està bé o malament. Ja fa molts anys Wally Ollins, un dels teòrics més importants d’estratègia i posicionament de marca ja postulava que els estats actuen com qualsevol marca que vulgui establir-se i créixer en un entorn donat i una de les eines més potents per fer-ho és el nacionalisme com a mecanisme de comunió, unitat i diferenciació envers a la resta del món, una eina que aporta com a premi un sentit de pertinença i identificació a un col·lectiu. D’això en neixen conceptes tan coneguts com el de “Marca España”. Òbviament la teoria cal vehicular-la per portar-la a la pràctica i aquí es on entra amb molta força el món de l’esport i especialment el de la droga social més bèstia que hi ha hagut mai a Europa: el futbol. Tenir una selecció de jugadors, que ja són coneguts, seguits, en molts casos rivals i admirats als clubs en què juguen, sota una mateixa bandera competint per imposar-se a les demés seleccions ajuda a molts nois i noies a identificar-te geogràficament i amb una sèrie de valors que la selecció s’encarrega d’explicar, permetent-los formar part d’una comunitat. Si, a més, la selecció guanya a l’esport més seguit i practicat de tot el vell continent el cocktail és una bomba de resultats potentíssims… Per qui busca unir sota aquest paraigües quanta més gent millor. En aquest cas España, des de el punt vista de màrqueting, ho ha fet i ho està fent molt bé.
El famós “Soy español, a qué quieres que te gane?” no és una frase que va fer fortuna en el seu dia quan entre Nadals i Gasols es guanyaven totes les competicions individuals i grupals i es posava la bandera acompanyant en tot moment als esportistes; el missatge és clar: si t’agrada guanyar i vols guanyar, amb España guanyaràs. És una obra d’enginyeria de marca molt ben jugada per treure a lluir l’orgull patri i fer-te veure que un bocinet d’aquesta victòria també és teva: “vine, anima i guanya”. ¿Per què costarà que hi hagi seleccions catalanes? Perquè l’esport i la política van gairebé sempre agafats de la mà irremeiablement i la cessió de quelcom tan potent, segurament, és molt més perillós que un pacte fiscal! I això, em creguis o no, més que política és màrqueting.
M’hi jugo un König que jo, que tinc 46 anys, no veuré seleccions catalanes competint en competicions oficials. Aquesta tant de bo la perdi!
