Diuen que parlant, s’entén la gent. I aquesta seria la situació òptima. Personalment, sempre que sigui possible, m’agrada parlar amb les persones, poder dialogar, i si hi ha algun punt de discordància, amb respecte i cordialitat tot es pot parlar.
Ara bé, quan per motius de feina, has de delegar alguna tasca, sigui la que sigui, em contesten dient: “d’acord, ho faré”. O bé: “miro la data per començar la feina i t’ho dic”.
I aquesta data no arriba mai, o la feina que t’han dit que començaven (parlo des d’un operari que ha de venir a arreglar-te un sifó a un advocat que ha de fer el seguiment d’una demanda per recuperar uns lloguers perduts), no la comencen o, fins i tot, s’obliden de fer-ne el seguiment.
Llavors és quan haig de treure forces de flebesa per deixar de ser tova i no permetre que em facin les figues i aixecar la vara alta. El meu pare, al cel sigui, -i no hi ha dia que no pensi en ell- em deia que la vida es una “merienda de lobos”. I tenia tota la raó. A la vida, tot s’ha de vetllar. Ell també deia: “el ojo del amo engorda el caballo”, que vol dir que no pots abaixar la guàrdia en les feines que encomanes quan tens gent al teu càrrec. I és ben bé així. El meu fill i jo moltes vegades comentem que si llevéssim i no féssim un seguiment de les feines que deleguem, la feina no sortiria, ja sigui per desídia o simplement perquè et posen a l’última de la llista i al final, no se’n recorden de tu. Ni per feina!!!! Ni pagant!! Quina vergonya!
No soc partidària d’anar sempre amb la vara alta, però al final, quan algú no et comença la feina, o t’enganyen en la contractació d’una assegurança -que et diuen que és una assegurança de salut amb una permanença d’un any pagant 25 euros al mes, i al final resulta ser que és una assegurança a tres anys i amb el doble d’import-, és quan s’ha de treure la vara alta i fer la corresponent queixa i al·legar que el consentiment ha estat viciat, perquè ens han venut gat per llebre. Era reàcia a contractar aquesta assegurança, però pel baix import i el poc temps de permanènça, vaig voler ajudar a la gestora perquè el banc li pogués donar una gratificació per haver fet una assegurança més, i poder gaudir d’aquesta assegurança, això sí, durant un any.
Ara bé, que m’enganyin en les condicions no ho puc tolerar. Per aquí no hi passo, i a sobre, per voler ajudar-la.
Això em passa per la confiança que li tenia a la venedora de l’assegurança i li vaig signar per la tablet les condicions que ella em va explicar verbalment. En fi, al final, una cop feta la queixa formal, ens han donat la raó, i ja no es renovarà aquesta assegurança els dos anys que faltaven per acabar el venciment. Això és un simple exemple anecdòtic, però significatiu que sempre s’ha d’estar amb els ulls ben oberts i no dormir a la palla creient-nos al cent per cent tot el que ens diuen.
Tot i així, les persones no canviem i sempre confio en la gent mentre no em demostrin el contrari, però és clar, amb una mica més de cautela, i evitar, en la mesura que sigui possible, que ens aixequin la camisa. Però sempre hi ha alguna cosa que se’ns escapa.
