No sé quina podria ser la definició de vell. De ben segur que a la “Wiki” o a qualsevol diccionari la podríem trobar, però m’estimo més definir “vell” com aquella persona que ja ha exhaurit la seva edat laboral, o potser més ben dit, aquells que ja no treballen per raons “oficials” de jubilació. Si és així llavors arribo fàcilment a la conclusió de que ja sóc vell. No perquè no tingui capacitat de treballar o de fer moltes coses, si no simplement perquè així se’m classifica per motius d’edat.
En la situació actual d’aquest COVID19 que de fet ningú sap amb certesa com ha començat, ni quan acabarà (si acaba) ens adonem de quina categoria secundària som els vells per la societat actual. He llegit i escoltat tantes coses sobre els d’edat de risc que penso si no s’estarà plantejant una espècie de neteja del més grans com a solució unilateral del problema. Comentaris com el de no malbaratar recursos humans o clínics per aquest grup de persones, no hospitalitzar-los o fins i tot ignorar els casos més greus, em semblen increïbles, però la veritat és que s’han plantejat. En un moment on s’està demostrant la gran solidaritat entre totes i tots, quan el personal sanitari, els membres de seguretat, bombers, transportistes o la dependenta de la farmàcia de tota la vida es juguen la vida cada dia, costa de creure que hi hagi algú que plantegi solucions del més pur estil nazi. Potser aquesta desídia o desatenció cap als més grans ja l’hauríem d’haver vist abans de la pandèmia, però no vam detectar-ho o no li vam donar la importància que realment té.
Dic això perquè concretament el mes de desembre, quan tot aquest apocalipsi semblava llunyà i aliè a les nostres vides, vaig visitar una d’aquestes anomenades “Residències per a la gent gran”. No va ser una visita interessada per triar un lloc per a mi, afortunadament, si no per una qüestió artística i francament el que vaig veure em va impressionar. No era el primer lloc d’aquests que visitava ja que desafortunadament n’he vist molts, però per primera vegada vaig notar com una mà de ferro em premia el pit.
No parlaré d’higiene, de comoditats o de l’alimentació ja que hi vaig estar poca estona i no podria dir res al respecte. El que vaig notar fou una enorme solitud dins de la massificació. Arreu hi havia moltes persones, més dones que homes, asseguts la majoria o caminant alguns. Persones que de ben segur han tingut les seves vides i les seves experiències, que saben fer coses, que tenen coneixements i capacitats, amb les seves aficions i desitjos de fer quelcom, però a mi em va semblar que aquest aspecte era secundari. Ningú parlava amb ells, ningú jugava amb ells, ningú estava al seu costat preguntant, repassant les seves vivències i il·lusions, procurant que el seu temps fos més agradable i suportable. Potser això que dic és molt difícil o fins i tot impossible, però a mi em va semblar que aquestes persones ens podrien transmetre coses increïbles, interessants, profitoses i sorprenents com per emplenar un llibre, o dos, o tres. Aquest tractament massificat, aquestes sales plenes d’avis silenciosos mig adormits mirant la tele, aquesta ignorància cap ells com a éssers individuals, cap els seus interessos personals, cap a la possibilitat de fer-los sentir útils i protagonistes ni que sigui per un moment de les seves pròpies il·lusions es el que vaig trobar a faltar. O es que els vells ja no en tenim d’il·lusions? Ara que aquest enemic invisible causa tantes baixes entre aquestes persones potser ens podríem plantejar si tant sols és una qüestió d’higiene i massificació o també hi tenen a veure les ganes de viure.
Jo tinc molts coneguts i amics de la meva edat i alguns han sofert aquesta terrible infecció. Molts ho han superat i altres no, i em pregunto si realment estem donant suport als nostres ancians en aquests moments tan complicats. En aquesta societat nostra, on milers i milers de “vells” són internats en aquests confinaments permanents, quan la majoria de famílies no poden cuitar dels seus més grans per altres obligacions segurament més prioritàries, valdria la pena de pensar com ens han dedicat les seves vides i procurar donar-los l’única cosa que no troben quan els traiem de casa: amor.
