L’emigrant sent una enyorança perpètua quan pensa en la seva pàtria, aquell lloc on va néixer i va viure-hi en els anys d’infantesa i d’adolescència. Mentre no hi pugui tornar no viurà en una absoluta pau. Necessita aquell roure, aquelles roses, aquelles argelagues, aquells corriols, aquells rierols, aquells boscos obacs…que es troben llunyans però que els sent en el seu cor, i els veu amb la seva ment. Enyora el retorn al seu país. Així, doncs, veia mossèn Cinto Verdaguer la figura de l’emigrant català. Es veu clarament, al llarg de tota la poesia, que tota una cultura, una llengua, una família, un paisatge…el criden des de lluny.
L’emigrant:
Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s’allunya
d’enyorança es mor.
Hermosa vall, bressol de ma infantesa,
blanc Pirineu,
marges i rius, ermita al cel suspesa,
per sempre adéu!
Arpes del bosc, pinsans i caderneres,
cantau, cantau;
jo dic plorant a boscos i riberes:
adéu-siau!
¿On trobaré tos sanitosos climes,
ton cel daurat?,
mes ai, mes ai!, ¿on trobaré tes cimes,
bell Montserrat?
Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,
ta hermosa Seu,
ni eixos turons, joiells de la corona
que et posà Déu
Adéu, germans; adéu-siau, mon pare,
no us veuré més!
Oh, si al fossar on jau ma dolça mare
jo el llit tingués!
Oh mariners, el vent que me’n desterra,
que em fa sofrir!
Estic malalt, mes ai!, torneu-me a terra,
que hi vull morir!
Aquest dies escrivint des de Krakow em sento una mica emigrant…com Mn.Cinto Verdaguer.
