Em desperto bruscament, envoltat per l’abrasadora carícia d’un penetrant i despietat sol que plana sobre la meva pell, i maleeixo uns temps passats en què el nostre món moribund no era tan sols un santuari per a ànimes eternament errants.
Els tons vibrants de la vida, com pinzellades d’esperança al llenç del destí, han sucumbit davant la tempestat d’incertesa que envolta el nostre present i encadena un futur velat en ombres insondables. Cada dia és una nova batalla, un combat contra els capritxosos vents del destí, que envesteixen els nostres cors com fulles estripades pel vendaval implacable de l’existència.
Embolcallat pel mantell ombrívol de la mortaldat, em veig repel·lit per la paradoxa grotesca i sublim de la vida. Tan intrincada que esdevé indesxifrable, tan efímera que es desplega en un instant, entreteixida amb les emocions i els anhels inextricables de l’ésser humà. Però, qui s’atura a considerar que, en acabar, les nostres històries, tan preuades, seran relegades a l’oblit mateix, en un món fora de l’abast dels que encara respiren? No hi ha remei, car no existeix pecat més nefast que claudicar a la temptació de l’eternitat, una promesa tan seductora a primera vista, però que revela el seu veritable rostre repugnant quan, rere de la màscara d’omnipotència, es desvetllen els ulls del diable, amagat en les mil ombres de l’infinit.
El ressò dels cants del bosc va emmudir quan el cel es va abatre sobre les nostres existències. Ara, aquí jeuen les criatures d’una remota utopia, inertes com jo, resguardades per l’amarga abraçada de la terra, amb les ales trencades i sense esperança de tornar a alçar el vol. En aquest vast indret d’ànimes intranquil·les, on la desolació és l’única companyia, desitjo més la quietud final, la promesa d’un repòs etern, que la vida que en un temps vaig creure anhelar; en aquest regne malenconiós d’ombres i murmuris, la mort es converteix en el far que il·lumina la tempesta, l’únic port entrevist en el naufragi de la possibilitat.
Però a les profunditats de la llòbrega boirina, copso un ésser que, amb la seva ànima, no ha partit cap a un nou destí. M’agenollo al seu costat, contemplant-lo amb reverència, missatger alat de dies ja esvaïts. Com d’irònic es revela avui el significat de la teva partida, oh, au, portadora de missatges que ara es perden en el vent! Quin escull insondable ens va empènyer a segar el futur d’aquells que mai no coneixeran la llum del dia? Al misteri de la teva mort hi ha xifrat un valor antitètic, la pau arrecerada sota les ales d’aquesta fràgil criatura.
En la immensitat del llenç celestial, els núvols, abans tímids i retrets, es desprenen sobre mi lliures del pes dels remordiments. Llàgrimes del cel, torrents de tristesa, cauen amb ímpetu sobre la terra i plora per fi el món les penúries de l’abans. L’aigua, amb la seva despietada fúria, inunda els cossos despresos al camp de batalla de la vida, quadre fúnebre que es desplega davant els meus ulls; i, enmig d’aquesta agonia, em submergeixo jo també, un més entre els cossos que suren; jo i el meu cor, ofegats a la marea de l’esperança perduda.
De sobte, la pluja desisteix de la seva dansa, i els raigs esquius de sol llisquen novament sobre la meva pell, deixant darrere seu una efímera carícia. Però el sol tant s’alça com tornarà a marxar, i jo, tan irrellevant, no coneixeré mai el perquè, ni del sol, ni de la pluja, ni de res. Quin secret s’amaga en cada exhalació final? Quin ordre, quina equitat, jeuen sota el vel del patiment? Per què aquest món ens sotmet a tan cruels proves? I quina falta he comès per ser jo testimoni del lent esvaïment de la vida en un univers que ha perdut la seva essència?
Si la vida mateixa tingués algun sentit, quin significat es podria trobar en aquest abandonament? No puc arribar a concebre un déu que consenteix a trobar moralitat en tan lúgubres patiments. En el clamorós silenci dels meus interrogants sense resposta, m’enfonso en la incertesa d’un cosmos indiferent on les ombres de la desesperació es projecten sobre les ruïnes d’un potser.
Però mentre em debato en el tumult de les meves pròpies cavil·lacions, em trobo enfrontat a la realitat inexorable: visc en l’avenir que tots desitjàvem eludir. Si el passat hagués tingut el do de preveure el destí que l’esperava, potser hauria comprès l’amargor d’aquell verí dolç que prenia, encegant a tots i deixant el cel com a testimoni silenciós de l’adveniment de la mort. En aquesta cruïlla de temps i destí, em resigno a ser un simple espectador, atrapat al remolí de l’eternitat, on les ombres de l’ahir entrellacen els fils amb els somnis del demà, en un perpetu cicle d’anhel i desengany.
Així és, a l’entramat de l’existència, sempre ens trobem empresonats entre els murs de l’esperança i els laments de la desesperació. En el nostre inacabable pelegrinar, busquem desesperadament respostes que l’univers s’entesta a amagar i que l’horitzó del temps es nega a oferir. La tragèdia i la incertesa, companyes ineludibles del caminar, recorden la fragilitat del nostre passar per aquest món abandonat.
En última instància, potser és en la resignada acceptació de l’enigma que envolta la vida i la mort on trobem l’anhelat assossec, aquesta quimera esquiva que s’esvaeix en intentar atrapar-la, inabastable utopia.
