Després de la revolució “interruptus” de finals del 2017 el nostre país es troba immers en un marasme polític de difícil comprensió. Tot el vesper d’actors i actrius d’això que en diem el “sobiranisme” va rebre una sacsejada molt més intensa del que esperàvem. És probable que més d’un i més de dos pequéssim d’ingenuïtat i no fóssim prou conscients de la magnitud del repte al qual ens enfrontàvem. En realitat, no vàrem tenir mai clar del tot que faríem un salt al buit sinó que, més aviat, seríem acollits amb una xarxa elàstica sustentada pels principis de la democràcia, els drets humans i, perquè no dir-ho, els interessos internacionals.
Sigui com sigui ens feia falta quelcom més, i no només parlo d’atreviment. Hom pot pensar que aquell octubre hagués acabat amb una victòria esclatant d’haver fet les coses diferents el dia 10, hom pot pensar justament el contrari. No ho sabem ni ho sabrem mai. No existeixen garanties, i qui les vulgui que es dediqui als números i no pas a alliberar països. El que és segur és que són ben pocs els disposats a assumir el risc d’una deriva violenta -que ja tenim clar de quin costat vindria, en cas de ser-hi-. Perquè no som així i perquè no ho volem. Ens faltava més gent, més consens, més massa social concernida i disposada.
En qualsevol cas, ha quedat clar que el llindar de tolerància de l’Estat i de l’statu quo a les convulsions provocades pel moviment popular és baixíssima. Tant és així que no ha dubtat en utilitzar la violència contra molts. Violència institucional, policial, judicial, mediàtica, etc. Els líders tancats i exiliats, els perseguits, insultats, menyspreats, són conseqüència d’una por gairebé irracional d’un sistema que sap que sense el consentiment dels governats no pot perdurar i intenta imposar-lo per la força.
Sigui com sigui passat el xoc comencen a visualitzar-se consensos socials, començant pel rebuig generalitzat -aquí i allà- a la repressió i a favor del respecte dels drets de tothom. També és bo, en aquest punt, recordar que la immensa majoria dels independentistes creuen en la causa com un principi de respecte a la voluntat popular i en l’exercici de drets tant nacionals com individuals. Per tant, comença a ser hora que els representants públics, les entitats civils i els individus sàpiguen estar a l’altura, s’arremanguin i aprenguin a articular i liderar aquests consensos. Uns consensos que van més enllà de l’independentisme i que, a la vegada, de saber-los liderar ens poden acostar més i més a l’objectiu. A més, ara ja sí que ningú no pot dir que desconeix la magnitud del repte. Per tan, quan “ho tornem a fer”, potser ja en sabrem alguna cosa més i estarem més obligats que mai a estar preparats perquè, aquesta vegada, ens surti bé definitivament.
Enguany, l’ANC, ha decidit que no convidaria a càrrecs polítics a la manifestació de la diada, alimentant un discurs “antipartits” bastant perillós. Ningú és innocent, i tothom ha d’assumir la seva responsabilitat. I les seves contradiccions que, sovint, també tenen a veure amb els seus interessos de cara endins i de cara en fora.
El poble s’expressa a les eleccions -i les últimes al Principat van tenir una participació de prop del 80%- i escull representants que formen part de partits polítics -un sistema molt lluny de ser perfecte-. Els partits, unes maquinàries, unes eines, pensades i estructurades precisament per a guanyar eleccions. La clau de volta, però, és saber al servei de què posa cada un la victòria. I per això haurien de ser jutjats i no pas pel fet de ser partits en si mateixos. Massa sovint es confon una cosa amb l’altra, potser perquè estem acostumats a veure que qui fa 40 anys que guanya, sempre ha posat la victòria al seu propi servei en comptes de posar-la al servei del país, qui sap. En tot cas és injust posar tothom al mateix sac, injust i massa pervers, fins i tot.
Si volem que s’articulin els consensos que ens han de fer guanyar és importantíssim que es tingui a tothom en compte. Des del respecte, la responsabilitat, la lleialtat i, sobretot, l’honestedat. Començant, també, pels representants públics que són a les institucions. I a aquests mateixos, exigint-los que evitin frivolitzar i patrimonialitzar les institucions, convertint-les en instruments de propaganda sectària i partidista per a interessos que poc tenen a veure amb el que de vegades alguns intenten vendre.
Hem de construir un vesper més gran i més indestructible que mai. I aquesta vegada, aquest vesper, serà conscient que haurà d’aguantar les atzagaiades i les convulsions ingents que hagin de venir. Ens hi obliga la història.
