Veure passar el temps. Sinó que el temps no passa. És ell -el temps-, si de cas, que veu com passes tu a través d’ell, immòbil, impertorbable, estable, estantís, immutable. Tant de dia com de nit, amb fred o calor, amb pluja o vent. Tant se li’n dóna, de tu. I el que passa, tot el que passa, ja ha passat. També tu. Ell no, ell sempre hi és. Fes temps, fes, mata’l si vols, digues el que vulguis. Abans o després. ¿Després de què, per cert? No és veritat que hàgim nascut per veure el temps com passa. És, més aviat, exactament al revés.

Això de Tabàrnia, d’altra banda. Fractura territorial. Quina gràcia. 36 escons que es presenten com la solució de tot. 36 de 135!! Escamots de gent majoritàriament forastera i sense cap vincle, ni lingüístic ni de cap altra mena, amb el país on viuen i que els ha acollit. I el temps com passa! Tot pensant que, hores d’ara, ja n’hi ha ben bé prou, d’aquest color!!

El nom i el nombre

Felip VI, un cop més. Felip VI que no és Felip ni és VI. És Felipe i és cinquè. Si més no, pel que fa a Catalunya. Hem d’invocar i tenir més present la Història. Perquè en realitat es tracta del cinquè Felipe rei d’Espanya i no pas del sisè. El primer, aquell Felipe el Hermoso, ho va ser tan sols de Castella. Sisplau. A veure si sabem comptar i aprenem a dir les coses pel nom i el nombre que tenen. Catalunya no és Castella.

D’altra banda, aquests catalans de Cs, tan catalans ells. Encara ara és l’hora que se’ls hagi de veure mai participant, el dia de Nadal i a Montjuïc, de l’ofrena i l’homenatge a la memòria del President Macià.

En fi. Aquesta sensació de nàufrag que de vegades m’atrapa. Tot de confidències que jo mateix em faig a mi mateix.