En Quim Torra ha tornat a escriure un llibre que, de si, mereixeria la Creu de Sant Jordi perquè es tracta, novament, d’un autèntic servei al país. “Viatge involuntari a la Catalunya impossible”, a més d’estar magníficament escrit, ens presenta una vessant força desconeguda de la nostra Història recent, el periodisme català dels anys vint i trenta, apropant-nos a un seguit de periodistes que vivien el seu catalanisme i la seva catalanitat d’una manera envejable.
De fet, en Torra, en fer sortir en escena els Capdevila, Cabot, Ferran, Madrid, Hurtado, o Xammar, no es limita a l’exposició plana d’uns fets i d’un moment històric, sinó que va molt més enllà. La mirada personal que l’autor fa d’una època i d’uns personatges és, per a mi, l’autèntica plusvàlua del llibre, allò que el fa excepcional.
En Torra no escull els protagonistes a l’atzar, ni tan sols l’època, sinó que els tria perquè són els que millor representen allò que el mateix Torra ens vol transmetre. Els tria perquè li són útils per a fer-nos arribar una determinada forma d’entendre i de viure el catalanisme i la catalanitat, que engresca.
Per això, en acabar la lectura de “Viatge involuntari a la Catalunya impossible” (també de “Periodisme. Permetin!”) t’envaeix la sensació de què ja no ets el mateix, de què hi ha alguna cosa que ha sublimat el teu pensament, el teu sentiment, la teva catalanitat, el teu catalanisme, tot i que trobes difícil de definir-ho. És una sensació, a més, que perdura, que no desapareix fàcilment. Com un perfum que t’impregna suaument però perennement.
I és que l’autor, en explicar-nos la vida d’uns altres i “comme si de rien était”, com aquell que no vol la cosa, ens embolcalla en una ètica i una èpica del catalanisme que aconsegueix relligar el garbuix de sentiments i pensaments de vegades contradictoris que omplen el cap i el cor dels catalans, simplificant-lo.
En Torra, fent aquesta mirada personal de personatges de la Història recent de Catalunya, ens encoratja subtilment, sense acabar de dir-ho, a viure el catalanisme d’una forma més natural, sense complexos, amb plenitud, sense recança, a prendre’l no com una càrrega sinó com una satisfacció, a sentir-nos dipositaris de la Història i els valors de cultura i democràcia d’un poble mil·lenari, a gaudir dels triomfs però també de la dignitat de les derrotes, a assaborir el bon gust d’un catalanisme èpic viscut sense pors, a descobrir el gaudi immens que dóna la coherència de l’acció amb el pensament i el sentiment, i, en definitiva, a sentir, malgrat tot i sempre malgrat tot, orgull de ser català. En paraules d’Eugeni Xammar, veig cada llibre d’en Torra com una invitació a no prendre precaucions quan es tracta de Catalunya. Són d’aquests llibres que relliguen la nació. Però, encara més, és una invitació a ser conseqüent en tots els ordres de la vida, a la responsabilitat, al civisme, a la llibertat, a la regeneració, a una visió moral de les coses basada en la integritat.
Ens calen quimstorres que ens ofereixin un relat moral i nacional sa i constructiu a partir dels fonaments del nostre passat, per poder així projectar-nos amb força i ambició cap el futur.
