Aquest 2024, quan celebrem el centenari del naixement de Vicent Andrés Estellés, vull recordar la seua amistat amb mon pare, sobretot des que el poeta de Burjassot va passar a viure a Benimodo, al costat mateix de l’Alcúdia.
Estellés va ser un home bo, un valencià de soca-rel, el més gran poeta, com ha estat qualificat, des d’Ausiàs March.
Per una sèrie de circumstàncies i acceptant el suggeriment que li va fer l’admirable Didín Puig —i cal recordar ara ací que Ramon Trullenque, de Carlet, va ser el seu metge—, Estellés, amb la seua dona, Isabel, va viure a Benimodo durant uns anys.
I tot i que ell i mon pare ja es coneixien d’abans, ara, degut a la proximitat geogràfica, la seua relació amical es va intensificar molt més. Per això mon pare, unes vegades en bicicleta, ell tot sol, i altres vegades a peu, amb ma mare, anava a Benimodo pel camí del cementeri de l’Alcúdia a veure el poeta i passar una estona amb ell, xarrant de política i de llibres.
No puc dir amb certesa si va ser mon pare que li demanà a Estellés una nova lletra per al Bolero de l’Alcúdia, però és molt possible que fos així. Segurament també li faria la mateixa petició algun altre alcudià. I és que a mon pare li dolia que aquell cant del bolero no fos cantat en la nostra llengua, ja que fins aquell moment, aquesta dansa, tan bonica i tan bella, es ballava i es cantava amb un text carrincló i en castellà: «Camino de Valencia van doce frailes…».
El ben cert és que Estellés va escriure un poema, d’una gran bellesa, com a nova lletra del Bolero de l’Alcúdia, i que hui es canta amb diverses versions, la més bonica de les quals, per mi, és la de la cantant mallorquina Mª del Mar Bonet:
Queia tota la lluna
sobre les sendes
mentre canten i ballen
dotze parelles.
Dotze parelles, mare,
dotze parelles,
que per la nit tenien
les mans enceses.
T’estime, rosa fina,
clavell de sucre
ulls d’una aigua profunda
canten els muscles.
Les meues mans et prenen
igual que un cànter
coloma meua, rosa
gesmil intacte.
La música del Bolero de l’Alcúdia, una dansa tan emblemàtica per als alcudians, i que ja la trobem documentada des de final del segle XVIII, és una melodia d’una gran bellesa, que amb la lletra del poeta Vicent Andrés Estellés ha guanyat molt i molt.
Odiat per la dreta més cavernícola —i per un diari del Cap i Casal del País Valencià furibundament anticatalanista—, que l’amenaçà i el vilipendià, Estellés és, i més encara hui, la veu del poble que no es rendeix i que canta i anhela la plena llibertat. Per això Fuster, gran amic seu i de mon pare, va dir que «Estellés escriu des del poble». I és que, com escrivia, i com ens diu!, el poeta de Burjassot, «Allò que val és la consciència de no ser res, si no s’és poble».
Amb l’actual govern valencià que persegueix la nostra llengua i que menysprea i arracona la nostra cultura, Estellés s’alça com una figura senyera en defensa de la vertebració del País Valencià i de la nostra identitat nacional. Per això els seus versos del Mural del País Valencià, hui són més actuals que mai: «Ha de ser possible viure amb dignitat. Han de ser possibles vents de llibertat». I és que el fill del forner de Burjassot i durant uns anys veí de Benimodo, representa l’anhel de llibertat i de dignitat que els valencians volem aconseguir.
