Les referències temporals són una constant que ens arrossega a tot arreu sense ser conscients del temps que dediquem a viure en el passat o en el futur evitant el present del que no només depèn la felicitat sinó que és l’espai on projectem l’existència cap a un nou horitzó que teixim massa vegades sense tenir el control del que ocorre mentre ingènuament pensem el contrari. Aquesta reflexió feta al fil de la lletra d’una *cançó em porta a meditar sobre l’escenari que s’ha dibuixat al món en els darrers anys. El concepte de crisi perd el seu significat a mesura que es fa tan recurrent perquè ens apropa a una rutina construïda en el precipici; ara, malauradament, la normalitat. Aquest present que pinta mal ens deixa sense el be més preuat de l’ésser humà el temps. Si pensem en ell en relació al nostre procés vital ens afecta molt perquè si el perdem, com canta Raimon en al·lusió a un moment del passat, no ens podem permetre el luxe d’oblidar les “vides viscudes que no tornaran” i aquest és el punt d’inflexió que ens tindria que fer considerar seriosament la forma d’emprar cada segon.
Les Falles que, enguany arriben amb un fred propi del mes de gener, atrapen el passat en format 3D adobat amb una fina sàtira que edulcora amb rialles una realitat sovint massa crua. El binomi política, corrupció; crisi, atur; hipoteca, desnonament; corona-Corina; Urdangarin, Noos sumat a una llarga llista de despropòsits peculiars d’aquest país en aquest temps són més que suficient per donar arguments als artistes fallers que s’enfronten al complexe repte de fer distès un dia a dia que deixa un tast ben amarg. I no seria un mal exercici plantar cara als dimonis de la societat sinó fos perquè no hi ha forma d’aturar el desficaci que sembla haver entrat en bucle.
“A mi em fa bastant mal València” deia el director general del Banc de València, José Antonio Iturriaga, en la junta general d’accionistes on es sentenciava la defunció l’entitat financera. I té raó però als qui més mal ens fa València és als valencians que la sentim, la gaudim i la patim plegats. El contrast de la llum, el so, el color, la barreja dels aromes de pólvora i bunyols en un context de desolació social on el perill d’exclusió de massa col·lectius provoca un pànic bestial es palpa a l’ambient cada vegada més sufocant. És increïble constatar la convivència de la festa, el foc, la flama i el clam dels desnonats, dels afectats pels EROS, dels dependents, dels estudiants, de les Universitats, dels investigadors i, finalment, dels ciutadans que estoicament assisteixen a un desmantellament que comença a fer-se visible en forma de liquidació de negocis, aparadors tancats i el que més fredor deixa és l’abandonament de les façanes, dels edificis, la tristor en la cara de les persones; tanmateix el pitjor de tot és la convicció d’impotència que s’endevina en els gestos, les paraules i les frases fetes que van i venen a tot arreu donant per feta l’evidència.
Que hagués sigut de nosaltres si en compte de malbaratar el temps i les energies fent front a aquest panorama tan fosc imposat a la força a cop de culpabilitzar a la societat civil del fracàs de les altes instàncies financeres haguérem pogut viure amb normalitat? Perquè hem d’assumir l’esclafit d’una bombolla immobiliària en primera persona sinó som els responsables? Aquestes preguntes i d’altres que s’escolten a tot arreu fan pensar que hem deixat escapar la ocasió . Eixe temps mai tornarà, els moments de tristor, preocupació pel futur i angoixa no han estat emprats per crear, imaginar, investigar ni inventar. Em pregunte quan arribarà el moment de canviar la inèrcia que ens aferra al no res i mamprendre el camí de sortida.
*Nota: La cançó és “He passejat per València sol“. Autor: Raimon
