Sí, això és un article més sobre la vaga general. I ho és perquè crec que cal deixar clares algunes coses. Em sembla que a dia d’avui ningú no discuteix l’existència del dret de vaga, siguin pels motius que siguin. Més enllà de la seva utilitat, tots l’entenem com un dret més, protegit per la Constitució. Les vagues generals són, i han de ser, un instrument de pressió al govern de torn. Hi ha qui discuteix la naturalesa de la vaga, que és un mètode del segle XIX, i que parlar de lluita de classes en ple segle XXI és ridícul. Però aquest no és el tema. A dia d’avui, a l’estat espanyol, el dret de vaga és un dret fonamental.
Com molts drets, el dret de vaga té una vessant activa i una vessant passiva. La vessant activa és el dret de fer vaga, la vessant passiva és el dret de no fer-ne. Cap dret pot passar per damunt de la llibertat individual, i això, que sembla tan elemental, convé recordar-ho de tant en tant. En aquest sentit, em sembla evident que els piquets informatius violen el dret de vaga. No ens enganyem, tots sabem que els piquets tenen ben poc d’informatius. Més enllà de la seva tendència a provocar aldarulls, la seva naturalesa coactiva no casa gaire amb la concepció de la vaga com a dret (i, per tant, com a manifestació de la llibertat).
No parlaré dels motius que hi poden haver per fer vaga. Ni del fet que la dreta i l’esquerra espanyoles sempre donin suport, des de l’oposició, a les vagues que es convoquen per les mateixes raons. Tampoc tinc ganes de parlar dels sindicats que són els primers a fer el joc al govern, esperant que passin les eleccions andaluses, tot i que després no dubten amb amenaçar de trencar “la pau social” (un terme que, per cert, va ser utilitzat per primera vegada en règims no precisament democràtics). Ni tan sols m’interessa que la vaga hagi tingut un seguiment d’aquell o d’altre tant per cent, ni que hi hagi un gruix important de treballadors que, volent anar a treballar, s’han viscut obligats a quedar-se a casa a causa de la impossibilitat d’arribar a la feina. No parlaré dels milions de treballadors que no han tingut l’opció de fer vaga perquè, senzillament, no tenen feina.
Dimecres a la nit, els piquets “informatius”, sempre tan pacífics, avancaven pels carrers. Els comerços tancaven al seu pas, abatuts i convençuts pels seus bons arguments. Naturalment, eren quatre incontrolats els qui aprofitaven per endur-se alguna coseta o pintar les parets amb l’innocent qualificatiu d’”esquirol”. Els mateixos quatre incontrolats que cremen contenidors i organitzen barricades. Els mateixos incontrolats que els organitzadors de les manifestacions no poden mai controlar. Jo no he viscut mai un cop d’estat, però deu ser el més semblant a una vaga general: persianes mig abaixades per por, emissores de ràdio amb fil musical, carreteres tallades. El més trist de tot plegat és que, als grans protagonistes, l’Estat del Benestar els importa més aviat poc: el que volen és fer una revolució. Jo no he sentit mai crits a favor de la socialdemocràcia, i en canvi sí que abunden les proclames anticapitalistes. A mi no m’hi trobaran, i és una llàstima.
