Enfilo dues notícies recents i molt relacionades. La primera: un home se suïcida abans de ser desnonat a Sants, va passar el 14 de juny passat. L’altra quan escric aquestes ratlles (dia 2 de juliol): al Poblenou un altre home es desallotjat de casa seva mentre estava hospitalitzat per un altre intent de suïcidi aquesta vegada “sense èxit”. En les dues, uns actors: per un costat la llei i l’ordre amb la policia autonòmica i la judicatura, per l’altra un grup de persones que intenten aturar els desnonaments plantant-se davant la porta. Al mig la impotència d’uns serveis socials desbordats, desmotivats, a vegades massa burocratitzats que no poden fer res per impedir-ho.
Aquests dies pensava en la impotència de tot plegat. El Govern del país a qui se li ha encomanat la gestió dels mossos diu que no pot fer res, que els mossos obeeixen els jutges. Els jutges diuen que tampoc hi poden fer res i que es limiten a aplicar la llei, i que si els papers que els hi envien no són complerts, doncs res… ni pregunten, manen executar mecànicament els llançaments. Els serveis socials, que fan el que poden i que ja van avisar, però potser no ho van fer amb prou rigor, amb prou rapidesa. Impotència perquè un desnonament és en la gran majoria dels casos una situació injusta. Injusta pels lloguers abusius, injusta per la manca d’habitatge social, injusta perquè el mercat laboral és un mercat precari i amb forats que impedeix que persones treballadores no se’n surtin i que estiguin sempre exposades a acabar dormint al carrer.
Aquesta impotència va calant i si algú no gira aquesta situació no tardarà gaire a convertir-se en un autèntic problema. A vegades en el cas català hem fet servir expressions com “els catalans hem desconnectat”, o allò que deia el president Montilla de la “desafecció cap a Espanya”. Doncs una part important de la nostra població està desconnectant de la resta perquè no se sent protegida per les seves institucions i governs, perquè se sent injustament criminalitzada, perquè veu en els polítics persones incompetents a l’hora d’aportar solucions, perquè els veu més preocupats pels seus càrrecs i la seva posició política que no pas per servir a la gent, perquè no se sent escoltada ni representada…
Convé que es posin les piles, convé que ens posem les piles com a societat sinó aquesta magnífica societat mediterrània alegre, segura i confiada té els dies comptats. No només pel populisme negatiu dels qui volen recollir enmig d’aquesta impotència, sinó pels qui s’aboquin a un nihilisme fosc que no espera res de ningú. No es tracta de cap distòpia, sinó que ho veiem ja en les múltiples formes de violència que s’estan desplegant. Violència que a vegades s’exerceix cap a un mateix i que a vegades apareix aquí i allà de manera inesperada cap als altres. Que ningú se n’estranyi: la violència genera violència i en aquests moments són moltes les persones que pateixen en la pròpia pell la violència descarnada d’un sistema polític i econòmic que ja no compta amb ells.
