Virtuts humanes
Es podria parlar de dos àmbits de la vida humana, el públic i el privat. De fet moltes reflexions socials i politiques parteixen d’aquesta divisió. Hi ha qui sosté que els dos àmbits es poden regir per normes i criteris diferents; d’altres pensen, en canvi, que un àmbit n’ha de ser la continuació de l’altre. Per aquests darrers, l’home, tot i que és pluridimensional o polièdric, té una naturalesa única. Sigui com sigui, em sembla interessant defensar que l’home –en especial aquell que manté una vida pública, és a dir, que treballa per als altres, com ho fa un home dedicat a la política o aquell que és conseqüent amb el seu status de ciutadà, ha de ser virtuós, com van teoritzar els clàssics. Cal que sigui una persona que doni exemple i que cerqui l’excel·lència. Aquest tipus humà esdevé un model, i prestigia aquells que ofereixen la vida pels altres.
Les reflexions anteriors són molt adients, avui. El descrèdit i la desafecció polítiques estan posant sobre la taula la conveniència de tornar als valors; uns valors sobre els quals construir el país, especialment després del gran sotrac de la crisi econòmica. El discurs dels valors és però objectiu. A mi m’interessa parlar de les virtuts humanes, en la mesura què expressen la vivència real i personal dels valors.
El discurs de les virtuts parteix de la disposició a fer el bé. Defineix els vicis com negació de les virtuts. I parteix d’una cosmovisió, d’una comprensió i explicació del món que dona sentit als actes humans. Això també em sembla urgent avui en dia, perquè molt sovint perdem de vista el context cultural, històric, social en el que ens movem, atrets per un multiculturalisme mal entès.
En efecte, qualsevol reflexió sobre l’home ha de partir de l’explicitació del marc de referència en el que se sostenen les idees, i en el que les accions humanes tenen sentit, és a dir, es poden considerar bones o dolentes. Avui ens cal recuperar la idea de ciutadania virtuosa. Per tal de superar l’individualisme, la massificació o el consumisme que ens devoren, és urgent redescobrir el missatge constructiu de les virtuts humanes per la vida pública. L’ètica de les virtuts comporta emmarcar el discurs en el si d’un plantejament comunitari o republicà, a l’estil del que argumentaven els clàssics grecs i llatins (per exemple Aristòtil i la seva definició de l’home com animal polític) o la filosofia medieval que construeix l’argument de les virtuts del cristià (Ramon Llull). La conseqüència més important de la revitalització d’aquesta línia de pensament és què dona criteris per tal de poder afirmar que ser bona persona és ser bon ciutadà. I no es poca cosa això.
L’actual democràcia d’inspiració liberal, en canvi, es troba amb la perplexitat de trobar a faltar els ciutadans, fins el punt que podríem afirmar que tenim un sistema polític democràtic però no sembla preocupar gaire que les persones siguin demòcrates, perquè la ciutadania comporta l’exercici de drets i deures en relació a la vida pública i no tan sols la concessió d’una categoria legal sobre el paper. Les decisions públiques no es poden deixar en mans d’unes institucions desvinculades de les persones; el civisme no hauria de ser una mena de llista de bons i dolents per obra de la llei sinó per la convicció d’una ciutadania responsable, amb drets i deures, com a membres reals d’una comunitat. Penso que la “democràcia” no troba el poble, el demos, la qual cosa és una gran tragèdia, i una mostra de profunda degradació moral. Pensadors i polítics estan preocupats perquè no s’acaba de trobar aquest demos. Però no ens podem quedar satisfets. Necessitem com a primer pas, definir la vida en comú, la vida pública. Autors tan diversos com Victòria Camps, Salvador Giner, Adela Cortina, Francesc Torralba, han posat l’èmfasi en la necessitat de construir una “ètica civil”, que es mostri com una “ètica de la responsabilitat”. El president Jordi Pujol ha destacat en reiterades ocasions la “cultura del no” i la “cultura de la desvinculació” com a grans problemes del nostre país.
Cal que potenciem actituds cíviques virtuoses, a partir d’un consens bàsic de país, perquè d’una vegada per sempre tinguem mínimament clar en quin país vivim o dit d’una altra manera quina és la nació en la que es desenvolupa la nostra vida. No es pot discutir de forma permanent aquest punt, a no ser que per inanició deixem sempre les coses en la provisionalitat permanent. Després del gran fiasco del nou Estatut, tres anys després de ser aprovat, i amb l’espasa de Dàmocles de la sentència del Tribunal Constitucional; per no dir res de la gran cerimònia de la confusió sobre el nou model de finançament autonòmic, i sobretot després del miratge de l’oferta política del tripartit, hem de reivindicar tornar a fer país, recomençar des del bé comú i no des del sectarisme.
Sense una actitud de respecte al país, a les persones i a la veritat es impossible copsar el sentit del “bé comú”, del interès general i no partidista o minoritari. Hi ha d’haver uns elements comuns que s’han de compartir des de la veritat, des del reconeixement compartit d’aquesta veritat, i des del rol que correspon a la majoria o minoria social. Per tal d’aconseguir aquest objectiu tan elemental necessitem amb urgència polítics que facin política, persones que reconeguin la veritat, i no ens vulguin instal·lar de forma permanent en l’engany per a perpetuar-se en el poder.
