En parlàvem la setmana passada i aquest mateix dilluns La Vanguardia tornava a treure el tema: cal recuperar la reflexió al voltant de les virtuts, també en política.
Com passa amb molts altres temes, el món acadèmic –i especialment l’anglosaxó- ja fa anys que treballa amb la intenció de recuperar la qüestió de la virtut. El pensament liberal –carregat d’èxits com la defensa inviolable de l’autonomia de la persona- ja fa temps que va mostrar també els seus propis límits. Un individualisme desenfrenat, la concepció d’una persona absolutament deslligada de les concepcions morals i la seva història, o la consideració de la polis únicament com espai de satisfacció dels plans de vida personals, en són exemples. Convé afegir que aquestes concepcions s’han introduït més enllà dels plantejaments polítics pròpiament liberals, tenyint en general tots els valors ciutadans i polítics, amb comptades excepcions.
En oposició a aquests dèficits, apareix especialment a partir dels anys 80 l’anomenat pensament comunitarista. Carregat de variants, els comunitarismes coincideixen en una crítica a la concepció liberal de la persona, concepció que no atén a la història i als marcs morals i socials que defineixen indefugiblement cada un de nosaltres. En altres paraules, recollir les millors lliçons de Hegel pel que fa l’espai ètic en el qual sempre ens movem les persones i recordar que Kant s’accedia en l’autonomia atorgada al subjecte. Una persona sempre es troba en un espai moral de significats comuns i històricament establerts que dóna significat al seu ésser en el món, als seus judicis i accions. No es perdin l’obra del canadenc Charles Taylor sobre la qüestió, imprescindible.
De comunitarismes, com els deia, n’hi ha per donar i per vendre. Alguns desitjarien un retorn a un projecte polític pre-liberal, on per exemple la religió recuperés un paper prioritari. Altres, en canvi, entenen el comunitarisme com un complement al projecte liberal que en mantingui els èxits sense caure en els seus excessos atomístics i egoistes. És aquest, al meu parer, un camí desitjable.
Com establim un complement d’aquestes característiques? Encara hi ha molta feina a fer i les respostes són, naturalment, molt variades. Una d’elles és la recuperació de les reflexions sobre la virtut i l’extensió d’aquestes entre la nostra societat. No es tracta de renunciar a les estructures liberals que lluiten contra la corrupció i els excessos del poder. Es tracta de complementar-les amb l’exigència –difícil, llarga i complexa- de virtut. I per a tal projecte comptem amb la inestimable ajuda d’una llarga tradició d’ètica de les virtuts que va des d’Aristòtil al món clàssic fins al comunitarisme, neoaristotelisme i altres corrents intel·lectuals actuals que treballen en la recuperació de la ja cèlebre Virtue Ethics. Les humanitats, senyores i senyors, imprescindibles de nou.
L’excés de la tècnica, la prioritat dels mercats sobre la política, i un llarg etcètera d’equivocacions es troben rere l’abandó i renúncia de reflexions com les de la virtut. El passat immediat i el present ens mostren ja l’imprescindible paper que han de jugar les humanitats per seguir reconeixent el món i guiant-lo. Sí, he dit guiant-lo. La tècnica i la ciència són decisives. Però sense el saber humanístic ambiciós – i no pas el dèbil- poca cosa farem. D’opcions en tenim, aprofitem-les!
@jordifeixas
