Entro a l’església, aquesta vigília de la Mare de Déu. Hi ha un grup de poques persones que assisteixen a un casament com a convidats i com a testimonis. Recolliment, tot i que hi ha els inevitables fotògrafs. Homilia del sacerdot que no escolto. Penso en la mare i la recordo. Demà seria el seu sant i avui ho hauríem celebrat. Ara ja no pot ser. Dinem, però és un dinar ben diferent de tots els que abans havien estat. Brindem, però sense aquella alegria del passat. El pare vol parlar, però no pot. Plora. El petit assaig de Chesterton, “El paganisme i el senyor Lowes Dickinson”. Pla deia que és el millor de tots els que formen el llibre “Herètics”. Jo no disposo de la traducció que en féu Pau Romeva. Tinc la de Acantilado, publicada ara fa dos anys i és en espanyol, amb el títol de “Herejes”. Em passa pel cap aquest assaig. La mare era cristiana catòlica, tal com Chesterton, i la seva manera de ser, les seves virtuts i les seves idees, hi apareixen perfectament descrites i analitzades. La falsa confrontació entre paganisme i cristianisme. En contra dels qui creuen que l’ideal pagà és el darrer bé de l’home, cal que ens demanem com és que, si això fos així, després ha resultat que l’home hagi abandonat aquest suposat bé i ara visqui en la més alta de les desesperances, que és el relativisme. En el món d’avui només hi ha una cosa, una única cosa, que puguem afirmar amb alguna exactitud que és d’origen pagà, i aquesta cosa és el cristianisme. La mare no ho deia tan ben dit com Chesterton, naturalment, i tampoc no sabia qui era, però rellegint ara aquest article sento el confort d’unes paraules que m’han estat sempre molt properes.
Hi ha unes virtuts que podem considerar paganes, la justícia o la temperància, per exemple. Bé, el cristianisme les ha adoptades. Però les tres virtuts místiques que el cristianisme no adoptà, sinó que inventà, són la fe, l’esperança i la caritat. Les virtuts paganes són virtuts tristes i les cristianes, en canvi, són les virtuts de l’alegria i l’exuberància. Les virtuts paganes són virtuts raonables i les cristianes, al contrari, són tan irracionals com es vulgui. Irracionals, perquè la caritat significa perdonar l’imperdonable i, si no, no seria una virtut. Esperança significa esperar quan no hi esperança i, si no, no seria una virtut. La fe vol dir creure el que és increïble i, si no, no seria una virtut. I és això, exactament això, el que Chesterton defensa en aquest lúcid i brillant assaig de 12 pàgines, aquest assaig que tant agradà a Pla i que la mare no havia llegit, però que per a nosaltres és com si ho hagués fet.
Cap al tard surto al carrer, passejo una estona, l’olor de la pluja, encara, i vaig després al cafè de gairebé cada dia. Al revers d’una d’aquelles tovalles de paper de la taula del costat el client que se n’acaba d’anar hi ha deixat escrit un poema. El llegeixo. És un poema d’amor dedicat a una noia que no es diu Montserrat, sinó Laura. “Un instant menut d’amor, tremolor de bruscos túnels per on te’m perds, cor confús”.
A la mare, in memoriam.
