Dimecres 16 de Setembre. En Joaquin ha mort el mateix dia que el pare, però vuit anys després. Avui no tinc ganes de parlar de l’absurditat de la pujada d’impostos d’en Zapatero ( que de dur-se a terme, ens enfonsarà en un pou insondable). He de parlar d’en Joaquin. I de la seva absurda mort
He treballat amb ell quasi quinze anys. “visto y no visto”. En Joaquin era un home bo, honest i pencaire. De fet, es va passar les vacances pintant I arreglant la casa que s’havien comprat després de molts anys en el seu poble . En Joaquin i la seva dona , la Maria , portaven treballant junts i vivint junts prop de trenta anys. Pensaven jubilar-se per anar-se’n a viure on havien nascut. D’això parlàvem amb ell a principis de setembre en una d’aquelles intranscendents converses de tornada d’estiu. Va ser la darrera vegada que el vaig veure. Fa deu dies va agafar la baixa. El metge li va dir que el mal de panxa era una gastroenteritis i li va donar pastilles per la diarrea. Quan va tornar-hi el divendres, qui fora que ho va fer, li va tornar a donar copets a l’esquena i pastilles per la gastroenteritis. Després de partir dia i nit , però no volent molestar a ningú, es va aguantar tot el cap de setmana, fins el dilluns per anar al metge. A urgències, aquests cop es van posar a córrer. El dimecres moria de un infart intestinal. “visto y no visto”. Tot plegat, un despropòsit. Un accident. Absurd. Els companys estan desolats. La Maria no ho pot entendre. Impossible de consolar. No hi serà més, ni a casa ni a la feina.
El pare va tardar 8 anys en morir. El càncer el va dur sis vegades al quiròfan. Ara que ho veig amb la mirada serena, “visto y no visto”. La mare segueix recordant la seva mort. Jo, recordo sobretot la seva vida. Per això l’absurd ha deixat pas a la vida. La seva vida, recordada i estimada a través de la meva , la dels meus fills, la de la meva germana , la de la meva mare I la de tots els qui el van estimar.
Ja se que no li podré dir res a la Maria quan demà la vegi a l’enterrament. Ara toca plorar tot el que calgui. L’absurd és encara present i son masses “les partides d’escacs que no es podran jugar” (frase d’en Jordi Sales). S’ha de fer el dol, amb el què santament el cos i l’esperit van prenent distància. S’ha de deixar que, amb el temps, l’amor que li tenim a la persona estimada guanyi la partida.
És en l’amor que hem de recordar als nostres morts. És estimant-los, encara que no els veiem, que els fem dolçament presents. I és en cada parenostre que els fem eterns.
