A vegades passa que els símbols cauen. No amb una explosió ni amb fum, sinó amb una dimissió en menys de 24 hores. El president Lecornu deixa el càrrec de Primer Ministre de França al cap d’un dia. Macron, amb cara de “ja n’estic fart”, li dona 48 hores per negociar amb l’oposició un pla que doni estabilitat a un país que fa aigües per tot arreu. No és una pel·lícula de Netflix. Són les conseqüències de la nova política, i crec fermament que el que està passant a França pot ser un mirall incòmode del que ens pot passar a arreu.
Comencem pel principi: el deute de França està al 120% del PIB. Per posar-ho planer: imagina que guanyes 100.000 euros l’any i generes un deute de 120.000. No cal ser economista per entendre que, si no canvies ràpid d’estratègia, et quedes sense pis, cotxe i et busquen els cobradors del frac.
L’origen del problema? El de sempre. Polítics curtplacistes amb una mirada posada al cicle electoral de 4 anys: gasten més del que tenen, inverteixen i compren companyies, inverteixen en armament, rescaten bancs, tot en nom d’una promesa de creixement futur que no es trasllada a la percepció del dia a dia del ciutadà corrent. A més, sumem-hi un altre ingredient: vivim en una Europa envellida. Cada dia més jubilats, cada dia més anys de vida, cada dia més pensions a pagar. I no em malinterpreteu: ben guanyades! Però des de l’òptica econòmica, tot aquell que no produeix, és una despesa… I cada cop en tenim més. Sílvia, que no ho veus que necessitarem la immigració?
Aleshores, com ho fan per finançar-se? Si no en tens prou amb el que generes, demanes …Cap al mercat! és fàcil, és ràpid i no fa soroll. Però, és clar, també té les seves contrapartides: cada cop que un estat surt a demanar préstecs a inversors els interessos s’encareixen, a més risc, més car, de tota la vida, i els inversors no són ONGs. Si veuen perill, volen rendibilitat o es repensen invertir.
Hi ha altres vies per aconseguir ingresos sense recórrer als mercats? Sí: la principal és apujar impostos. A quin cost? L’electorat es gira d’esquena, la sensació de “pagar molt per rebre poc” està instaurada fins al moll de l’os, i l’oposició, és clar, aprofita l’ocasió per fer sang. Més opcions? Apujar tipus d’interès. El resultat? També te’l pots imaginar: Hipoteques més altes, menys consum, malestar social i carrers plens d’indignació… I l’oposició, de nou, recordan-te dia sí dia també que ells no ho haguessin permès mai que Europa pugés els tipus d’interès. De fet, l’argument que Lecornu esgrimeix com a clau de la seva dimissió és “la poca transigència dels diferents partits per arribar a acords transversals”.
Perquè et facis una idea de la situació en què ens trobem avui: la UE recomana tenir un deute màxim del 60% del PIB; Espanya ja va pel 100% i França pel 120%. Ara mira’m als ulls i digues-me que tot anirà bé, agafa’m la mà i porta’m pel prat verd per veure com es pon el sol si vols, però les dades no enganyen: anem malament. Tu invertiries amb una empresa que deu més del que té? Doncs ara pensa el que aniran fent els inversors gradualment, i és que avui costa trobar països que, com empreses, siguin atractius per invertir-hi. Si fossin comptes de resultats d’una PIME, cap banc els finançaria. I això, en algun moment, ha d’aflorar Maribel. I no, no vull semblar-te el Sala i Martin, el que vull dir-te és que com a consultor de màrqueting i estratègia d’empresa veig això i em preocupa.
Hi ha sortida? Sí: pactes transversals proposats per experts, aquells que ningú vol fer fins que veu el precipici a sota els peus. Si voleu que el braç ens l’operi un traumatòleg, no permetem que el nostre benestar caigui en mans de venedors de remeis casolans. Cal que les diferents opcions polítiques deixin de jugar a veure qui mana i comencin a pactar de debò, que es busquin vies racionals per reduir el deute, es racionalitzin les inversions públiques i es faci pedagogia real amb la ciutadania.
Prou de prendre a la gent per tonta. Potser estan (estem!) cansats, però si expliques bé les coses, les entendrem, més si es fa de forma unitària… o haurem de pasar pel calvari de Grècia? Perquè en més o menys temps… Em sembla que hi anem la majoria de cap! Però seguim pensant que mai ens tocarà, que nosaltres no, que sempre serem “massa grans per caure”… Too big to Fall, que ja ho arreglarem demà… Aquest article és per recordar que el demà arriba i el risc hi és. Podem fer com fem amb el canvi climàtic i fer veure que no existeix… Però existeix i s’acosta.
T’hi jugues un König? Espero aquest cop, sincerament, haver-te’l de pagar.
