Aquestes democràcies se’n van al manobre, al fuster, al metge, al jornaler, al banquer, al pagès, amb preguntes com aquesta: quina us sembla la millor forma de govern? Què opineu del divorci? Què opineu de l’ensenyament públic o de l’exèrcit i la marina?. I per a preparar la resposta que se n’esperen se’ls asfixia amb una espessa polseguera de paraules en els mítings i en la premsa; i a l’últim voten a l’atzar, i després “els homes de govern”, enmig de l’oposició obligada de les minories, governen amb completa independència de les bajanades declamatòries que havien estat servides copiosament al pobres electores, i s’atenen a les exigències que comporta governar un país. La gent diu que aleshores es tornen “governamentals”, ells diuen que esdevenen “homes de govern”, o que senten “la responsabilitat del govern”. I tot són paraules per expressar la ruptura obligada entre electors i govern; la discrepància entre les dites electorals i les fetes dels ministeris; i la necessitat de mil subterfugis per poder moure’s des del govern (…) El poble no governa. El poble s’ho mira. I encara mira allò que li fan veure”
Josep maria Capdevila (El Matí, 9 de juliol de 1931)
