Si aneu a google i us descarregueu el famós discurs del dia de Sant Crispí que Kenneth Branagh va fer en una memorable interpretació cinematográfica del impagable Enric V de Shakespeare, us emocionareu i a l’hora veureu que no hi ha res de nou sota el sol. No us el explicaré perquè l’heu de sentir recitat per l’immens Kenneth Branagh i l’heu de fruir i repetir-vos-el tantes vegades com calgui d’aquí a l’1 d’octubre. El teatre ens permet aïllar la part més èpica de uns fets bèl·lics que no són, per si mateixos, gens èpics. Mort i desolació. Absurd i misèria. Supervivència i ferides per sempre. Però per un instants, Shakespeare destil·la tota l’essència del sacrifici i ens permet gaudir d’uns dels millors moments teatrals mai escrits.
Tota lluita necessita d’una èpica que faci permeable l’ànima a les grans veritats. A Catalunya estem immersos en un procés de recerca de llibertat inherent a qualsevol col·lectiu de qualsevol mida. Espanya no ha entès que cap convivència es pot construir per la força, ni a cop de llei. Per la força només s’aconsegueixen victòries que porten a la destrucció dels mes febles. No es pot defensar cap mena d’imposició per la força, ni entre els amics, els amants, els pares, els veïns, ni els ciutadans. Per això la democràcia intenta ordenar els destins col·lectivament de la millor manera possible. Per això, defensar el dret de vot dels catalans és no només una lluita noble, sinó una lluita necessària. Ho és ara, i ho seguirà sent, guanyi qui guanyi en aquest combat desigual entre catalans i govern espanyol. És una necessitat que s’imposarà sempre a menys que el govern espanyol no aconsegueixi acabar amb tots els catalans per absorció o per aniquilació cultural o física.
Per això, poseu-vos el vídeo del Kenneth Branagh tantes vegades com calgui. Què passarà d’aquí al 1O? Hi haurà urnes? De quina mena? Com ho impedirà l’estat? Ara, això ja no té importància. Tot es confús, com en qualsevol combat en el moment de la veritat. Només saps qui tens al costat i que lluitaràs per sobreviure. A Catalunya, els que lluitem en el bàndol de la llibertat, guanyarem. Els qui defensem que es voti, sempre guanyarem. No sé si l’1O, però acabarem guanyant. Els anglesos van guanyar el dia de Sant Crispí. Quan Enric V fa el discurs no sabia si finalment la victòria seria seva, però sabia que en la lluita justa hi ha la victòria. I que no cal mirar si som molts o pocs, sinó saber que anem al combat perquè no tenim més opcions i perquè no podríem mirar als nostres amics i fills si no ho féssim. Sense retrets als qui volen venir. “We few, we happy few, we band of brothers…”
