Jornal do Brasil tanca després de més de cent anys essent l’estrela als quioscs brasilers mentre l’edició digital d’un dels emblemàtics periòdics made in USA, The New York Times, està a punt de ser destronada per la nova guru dels media on-line, la totpoderosa Arianna Huffington. Les noves generacions nascudes davant la pantalla de l’ordinador difícilment podran compartir amb mi el record de l’olor a tinta en comprar el diari acabat d’eixir de la impremta ni tampoc el tacte tou i fins i tot l’escalfor del paper.
Sembla que han passat mil anys des d’aleshores i tan sols ens separa del món analògic només unes dècades. Conserve com un tresor la primera i única màquina d’escriure que em van comprar els meus pares, una Olivetti Lettera 35. No tindria més de deu anys i poc podia imaginar que allò, per a mi tecnologia punta, tenia els dies comptats. Ben aviat vaig canviar el seu sorollós teclat i el tipex per l’ordinador.
És curiós, com els nostres hàbits han canviat tant en tan poc temps. En abril passat fou notícia a tot arreu que un mitjà digital fos guardonat amb el prestigiós Premi Pulitzer. A Xarxes socials i blocs es va comentar i reflexionar sobre el fet com si es tractés d’un descobriment científic vital pel desenvolupament de la humanitat. Fins i tot hi havia la percepció d’haver aconseguit que una organització tan distingida s’incorporara així a l’avantguarda d’Internet.
El futur de la premsa convencional és una incògnita que deixa entreveure, més que el clar canvi de suport, una profunda transformació en la forma de concebre, crear i transmetre la informació. No hi ha marxa enrere. El punt d’inflexió en el que ens trobem és tan irreversible que recordarem per sempre el abans i el després d’aquest període en la història del periodisme.
La primera vegada que vaig vore el meu nom escrit en lletra impresa fou en el periòdic Levante. Això va ocórrer durant el primer curs a la Universitat i, aleshores, ni tan sols sabia que era un free-lance. Vaig entrevistar a un enllustrador de botes que treballava davant la cafeteria Lauria de València. El leitmotiv era posar de relleu un ofici que irremeiablement tenia els dies comptats com ara, uns vint anys després, els té la premsa de paper.
Mai oblidaré el dia que vaig arribar amb les meues trenta o quaranta ratlles a l’avinguda del Cid de València on tenia el diari valencià les seves instal·lacions. A l’entrada hi havia una premsa antiga que, per a mi, en aquells dies representava la icona dels orígens del periodisme. Eixa imatge és la que hi ha al logotip dels Premis Pulitzer. Tot i la meua ànima geek previu en mi l’esperit del segle XX que batega amb la tecnologia dels nous temps però no em deixa escapar a la seducció del paper imprés. A mesura que passa el temps m’adone que som producte del nostre passat i per això we’ll always have Paris.
