Aviso: va una mica de gamberrada; però em comenceu a conèixer i ja sabeu com m’agraden les entremeliadures. Sovint hi pot haver més veritat en l’astracanada que en la solemnitat, i tal com ens estem posant tots plegats de solemnes, deixeu-me que baixi una mica el soufflée.
M’ha sorprès llegir a l’evangeli que els deixebles de Jesús «tenien por de fer-li preguntes», això sí, anaven fent-se l’important pel camí. Quin resum més magnífic de la nostra fràgil consistència creient, a base de treure-li gruix i dramatisme a la fe. Us imagineu? Abans la gent tenia por de Déu. I es veu que això creava no sé quina pil·la de traumes i no era plan; així que vam decidir deixar de tenir-li por a Déu.
I vam fer un monigot amb cara simpàtica i a repetir que era el nostre amic i a omplir la motxil·la de Jesús de valors xul·líssims, «xaxi pirul·lis», fins i tot, em va dir un cop una catequista al cole. Ningú no en parla d’això, no us imagineu la ferida profunda que va obrir en mi! El trauma del «xaxi pirul·li»! Algun dia potser seré capaç de parlar-ne obertament.
I vam començar a deixar d’anar a missa per por i vam començar a anar-hi de bon rotllo, i vam començar a rascar les guitarres xiroïes en comptes de fer sonar l’orgue, que li donava un to massa tètric. Us estalvio més tonteries. Vaig al gra.
Mourinho va a missa sovint (diuen que cada dia), perquè li té por a Déu. No li té por a res, només a Déu. Messi, en canvi, fica un gol i el primer que fa és aixecar la mirada al cel assenyalant amb els dos dits. Quina diferència, oi? Messi és bo i Mourinho és dolent, hi ha una imatge més clara d’allò que mirava de dir-vos, abans?
Doncs, a mi el que em consola és Mourinho, no Messi. Jo vaig a missa perquè sóc dolent i voldria malgrat tot ser bo. Si fos bo, no aniria a missa, em bastaria amb aixecar els dits al cel quan faig un gol meravellós i tothom aplaudiria la meva bondat, començant per Déu mateix. Déu em vol fer bo, per això m’espera a missa, i mira que li’n dono motius per desesperar-ne; però ell no, ell no es cansa, ell hi torna, ell sempre hi és… i m’espera.
En què ens equivoquem, doncs? En creure’ns bons i en reduir la nostra fe a una discussió sobre l’importants que som nosaltres per a Déu. Què faria ell sense nosaltres, pobre Déu? Que no, amics, que som dolents; ai de nosaltres i de la seva justícia; anem a missa i demanem-li que faci el favor de tenir misericòrdia de nosaltres. Pecadors. Al·leluia.
Rang, rang, rang… orgue, orgue, ben tètric, si us plau… si sabèssiu com és d’insuportable el trauma del «xaxi pirul·li»!
