L’economia occidental viu immersa en un malson i l’Espanyola en un terrible malson. Els Bancs segueixen sense cobrar els diners que han deixat alegrement, l’Estat crea un forat sense fons (gastant molt per sobre del què ingressa), la gent segueix sense consumir i, òbviament, amb l’activitat a mig gas, es segueix destruint ocupació.
Per si us serveix d’exemple, us diré que soc fabricant d’ ampolletes de vidre per a perfumeria, exportant més del 50%.
L’any 2008 en vaig fabricar 100 milions (ocupant 270 persones), i aquest any en fabricarem 65 milions (ocupant 170 persones). Tranquils, que no perdré diners. Us podria explicar com ho he fet, però no és el què ens interessa ara.
El què vull compartir amb vosaltres son les conclusions del recompte de baixes (on han anat a parar els 35 milions que em falten?). A principis d’any, teníem clar que la recessió del consum juntament amb el sobrestocatge de finals del 2008 eren els causants de l’aturada.
Poc a poc, hem pogut constatar que paral·lelament a la caiguda del dòlar (de l’1,20 inicial a l’1,50 actual) els fabricants orientals , sobretot xinesos, ens anaven copiant i desplaçant els nostres productes. Ara puc afirmar que dels 35 milions de referències desaparegudes, 15 son per caiguda de consum, i 20 per “fuites” a Xina. I tot això en UN sol any!
Tinc clar que això no ha fet més que començar. Europa se’n ha anat a Xina a comprar. Les ampolletes que jo venc a 0,20 euros, ells les venen a 0,10 amb una qualitat força acceptable. Em protegeix la distància i el termini de lliurament. Em deixen amb el cul en l’aire: els costos laborals (2.000 euros mes/operari davant de 100 a Xina), les legislacions ambientals, el cost de les emissions, la manca de generació energètica, els impostos, les legislacions laborals, el sistema bancari, les ajudes de l’estat (tenim l’enemic a casa!!!), …Ep, que ja ho he entès! Que, o bé faig coets i molècules galàctiques, sostenibles i ecològiques, o plego. On s’és vist això de voler fer ampolles de vidre en ple segle XXI!
…L’únic petit i insignificant problema, una minúcia, és que a casa fa 80 anys que fem ampolles de vidre al Masnou i això a mi em sembla s’ha demostrat sostenible, al menys pel què fa a la durada, és difícil de canviar. Anys i anys de fer vidre per què ara toqui fer I+D… (el què sigui, però I+D)
Però el més greu és que no només es veu afectada la indústria del vidre. Molt em temo que qualsevol activitat productiva del sector que sigui s’està enfrontant, si fa o no fa, amb el mateix problema. I em sembla que un mon globalitzat on produeixi i penquin només els xinesos i similars i on els occidentals ens ho mirem des de la nostra societat del coneixement, és dubtosament sostenible.
Ja ens varen fotre fora del paradís per espavilats i ens van avisar que ens caldria pencar. Ara pretenem tornar-hi fent que penquin els xinos i “va a ser que no”!
No hi haurà sortida de la crisi perquè el mon canviarà. No sé quantes ampolletes produiré l’any 2010, però si que sé que me les hauré de guanyar una a una. Pencar i pencar per evitar caure més. I quan polítics i economistes facin balanç a final del 2010, em voldran vendre un nou paradís de PIB’s positius i economies renovables. Però jo pensaré… que si, que hi ha un poble que realment ha sortit de la crisi: Xina… what else?
