Quan encara no portàvem un any amb El Matí el director d’aleshores, en Joan Capdevila, en va encarregar de trobar un col·laborador. Jo coneixia mossèn Josep Vall i Mundó des de mitjans dels 90. Era un home bo i culte, no tan sols un diletant –amb la càrrega de cert amateurisme que comporta aquest fet-. Coneixedor profund de la literatura francesa, russa i catalana, però també espanyola i d’arreu del món, estudiós del pensament clàssic i contemporani, que gaudia de l’art en tot el seu ampli espectre (plàstic, musical, teatral,…). Va acceptar col·laborar amb El Matí amb la condició que no aparegués enlloc el seu nom i em vaig inventar un pseudònim. Aneu a saber per quina raó –potser vaig pensar en la seva afició als autors francesos- se’m va ocórrer el nom d’Yves Sauvignac. El va acceptar i dit i fet: el seus articles compromesos, profunds i amables, ens van acompanyar sense fallar ni un divendres fins que el passat 21 de novembre mossèn Vall va patir un ictus i va quedar hemiplègic. La cosa es va complicar en contagiar-se d’un bitxo resistent d’aquests que sobreviuen als hospitals i que li va colonitzar el pulmó esquerre. Els metges el van combatre amb tot el ventall i combinacions possibles d’antibiòtics, però el bacteri va aguantar i la infecció desembocà finalment en una pneumònia incontrolada que el dimecres 27 de març li va provocar la mort. L’enterràrem Dijous Sant. Tenia 76 anys.
Nascut a Sarrià el 1937 i havent estudiat el batxillerat al Tècnic Eulàlia, als anys 50 va fer la carrera de Dret a Barcelona, i també cursà un any a la incipient Escola de Periodisme que aleshores tenia la seva seu al convent de Santa Mònica. Josep Pla va impartir-li alguna classe. Durant els anys a la universitat conegué l’Opus Dei i poc després demanà l’admissió. En acabar la carrera marxà a Roma, on estudià Teologia i Dret Canònic a l’Angelicum. A la ciutat eterna va viure la mort de Pius XII i l’elecció del beat Joan XXIII. El 1961 sant Josepmaria Escrivà li demanà de marxar cap a Holanda a començar la tasca apostòlica de l’Opus Dei en aquell país, i en Josep Vall s’instal·là a Amsterdam amb altres dues persones més, un alemany i un irlandès. Allà posaren en marxa la residència Leidenhoven per a estudiants. El 1964 va ser ordenat prevere i el fundador li encomanà de fer la tasca pastoral al país de les tulipes. I se’n tornà, ara com a mossèn. A Holanda va fer molts amics que encara, quaranta anys després, l’escrivien o el venien a visitar. Allà hi deixà el cor.
Mossèn Josep era germà de mossèn Miquel Vall, rector durant molts anys de la parròquia de Santa Maria Reina. I va tenir també un altre germà prevere, el Manel. Tots dos van morir fa anys. A finals dels 60 marxà cap a Espanya i visqué primer a Lleó i després a Oviedo. Per aquelles contrades féu una tasca de fraternitat sacerdotal considerable entre els capellans de les muntanyes i els pobles de Lleó i del Principado. A inicis dels 80 tornà a Catalunya i s’instal·là a Tarragona on, juntament amb l’atenció pastoral de persones de totes les professions i estrats socials, continuà aquesta tasca amb els mossens d’aquell bisbat. Abans d’encetar la dècada dels 90 marxà a viure a Barcelona. A la ciutat comtal compaginà la seva labor sacerdotal a l’església de Santa Maria de Montalegre del Raval amb un intens treball social i pastoral entre les famílies del barri i amb la seva prèdica a recessos i reunions de formació cristiana a Vic, Ripoll i, més tard, a Vilanova i La Geltrú.
Lector empedreït, comprava llibres de vell rescatant clàssics de la literatura i de l’espiritualitat. S’empassava l’AVUI cada dia (hi estic avesat, deia) aprofitant els trajectes en metro o caminant pels carrers d’un lloc a un altre. Molt acurat en l’ús de la llengua, també del llatí, el qual coneixia molt bé. Culer fins el moll de l’os, procurava no perdre’s cap resultat ni la repetició dels gols als telenotícies del vespre. I si les exigències pastorals i de caritat li ho permetien, no es perdia cap retransmissió d’un partit per la televisió. Vaig viure amb ell -retransmès pel Puyal- el gol d’Iniesta a Stamford Bridge quan tornàvem junts en cotxe aquella nit des de Vilanova i La Geltrú. La gran quantitat d’holandesos que ha tingut el Barça encara el feia gaudir més. Era molt divertit escoltar la seva pronunciació holandesa dels cognoms dels jugadors i entrenadors.
Des de feia més de deu anys anava cada dissabte (no fallava mai, ni amb fred ni calor) a jugar a frontó amb pala amb una colla d’amics. Amb ells i les seves famílies formava un grup molt unit que organitzava sovint dinars i trobades. Alguns de la colla tenien idees socials o polítiques molt diferents –fins i tot a les antípodes-, però tots se l’estimaven molt. Home discret i assenyat, no exterioritzava gaire el seu estat d’ànim, i era de tracte amable i amb un humor britànic i sorneguer. Era d’una delicadesa interior exquisida i tenia un amor i un respecte a la llibertat personal immensos. Estimava amb fets. Guardo com un tresor la poesia que em va dedicar quan vaig fer quaranta anys. Sóc lector habitual de poesia i els asseguro que aquesta que em va fer té una sensibilitat i una elegància colpidores.
Durant els quatre mesos d’hospitalització molts amics, nebots i familiars no han deixat d’acompanyar-lo. Ha estat exemplar la paciència i la visió sobrenatural, cristiana –fins i tot amb comentaris divertits-, amb que ha dut les terribles limitacions que l’han acompanyat des que va tenir el vessament cerebral. M’encomano a ell perquè intercedeixi per nosaltres allà dalt, i que no s’oblidi d’El Matí: dels seus lectors i dels seus col·laboradors.
