Sovint, repetiria allò d’aquell personatge de novel·la: “Proveu que dic la veritat!”. Però no com un repte, sinó com una súplica (Judicis Finals – Joan Fuster 1960). La posada en escena de la dimissió de Francesc Camps em recorda tant aquell 13 d’octubre de 2009 en que Ricardo Costa forçat igual, que ara – “el militante ilustre” com l’anomenà Rajoy després que deixara la presidència de la Generalitat Valenciana, donava la cara davant de l’opinió pública arrossegat per la direcció nacional de Gènova posant en la corda fluixa el Tangerine Dream del glamour.
Ni tan sols ha passat un mes i Camps s’ha incorporat al Consell Jurídic Consultiu (CJC) sense pena ni glòria. La degeneració dels poders fàctics valencians cau en picat al mateix temps que el sistema econòmic vigent ens ofega amb una autodestrucció a força de decisions de les agències de rating cínicament barrejades amb subterfugis de l’idioma que adjuden a posar al nostre abast termes com, entre d’altres, “la prima de riesgo” que, patèticament arriben als diaris acompanyats d’infografies i tota mena de recursos per construir una realitat de pànic que ens aprope al judici final.
Un cop més els valencians s’han quedat en el mos en la gola disposats a tragar a la força allò que l’armada mediàtica ha volgut traslladar a la societat que, després de tants despropòsits ha quedat immunitzada fins i tot de la falta d’ètica dels responsables polítics que van arribar al paroxisme obligant-nos a seguir la dimissió de Camps en diferit; posant en evidència el tarannà dels singulars personatges que tenien cura de la imatge de l’expresident i deixant-nos amb un tast amarg davant aquest intent de censurar allò que, a la fi i al cap, anava a estar a l’abast de tothom.
Tin gravada a foc l’esquena d’aquella americana gris tapant l’objectiu d’una de les càmeres que anaven a retransmetre una noticia tan rellevant per a tothom i no em vull ni posar en la pell d’aquells periodistes que estaven allà cobrint la informació al temps que el seu intent de treballar quedava frustat sene poder gaudir de la normalitat que hi ha a qualsevol país que tinga una democràcia avançada i civilitzada.
L’escenari després de l’adéu atrotinat de Camps ens va deixar en la més absoluta perplexitat mentre cadascú interpretava aquesta realitat a la seua manera; així, per posar un exemple, el President de les Corts Valencianes, Juan Cotino, comparava a Camps amb Galileo Galilei i Adolfo Suárez. No m’estranya que Fabra ens haja deixat titulars com “Hay que restituir la imagen de la Comunidad Valenciana” o “Me preocupa la imagen de la Comunitat. Son muchos años de malas noticias y hay que dar normalidad” dies abans de jurar el càrrec.
No és moment de valorar la seua tasca davant del Consell fins que passen els primers cent dies de mandat però vaig interpretar que darrere d’aquestes paraules hi ha, al menys, la intenció de treballar pels qui patim i gaudim de la vida en aquesta terra i no la temptació de rentar la imatge perquè no som la Ciutat de les Arts i les Ciències (CACSA), ni la Fórmula 1, ni la visita del Papa, ni el glamour de Louis Vuitton sinó que som els qui demanem la millor sanitat i educació, les millors infraestructures i que no és malbarate el nostre futur en despeses faraòniques. Tots aquests som, com diria Fuster: Nosaltres els valencians.
