Al final resultarà que tampoc a mi no en serà simpàtic cap partit polític. En el fons segurament els avorreixo tots perquè tots em semblen igualment limitats, falsos, puerils, esforçats tan sols en el que és efímer, sense visió de conjunt i sense elevar-se mai més enllà d’allò que és útil i immediat. La bossa de vots de la massa que no pensa més enllà del seu nas i de les quatre parets de casa seva! Som en mans del despotisme de la massa. Qui ho havia de dir! Cada cop sóc més liberal i odio també cada cop més tota idea de socialisme perquè em sembla un horror pedantesc que ja s’ha carregat del tot no només l’art ans també qualsevol idea de moralitat. M’agradaria poder fer com Montaigne: acabar retirant-me a la torre d’ivori del meu castell, tret és clar que no tinc castell. L’únic que em sembla raonable és un govern de mandarins, sempre que sàpiguen coses, moltes coses. Que siguin savis, de fet. Tot això de la igualtat, de la solidaritat, de la fraternitat, està molt bé de portes endins i per aplicar a la vida privada. Pel que fa a la cosa pública, no deixen de ser invencions de la hipocresia social, de la correcció política i del bonisme infantiloide imperants.
Jornada de reflexió a Venècia després de tot el dia d’ahir at sea. Final i començament de trajecte. Uns que desembarquen i uns altres que s’embarquen.
