Amb encert i oportunitat històrica, Adesiara Editorial acaba de publicar L’illa de la calma, de Santiago Rusiñol (1861-1931) amb una magnífica i il·lustrativa introducció del professor Antoni Martí Monterde, que posa en antecedents per als lectors del segle XXI, la rica personalitat de Santiago Rusiñol que tan bé es reflecteix en la seva obra polièdrica d’artista total del Modernisme.
Durant dècades, les lents crítiques que han observat la trajectòria de Santiago Rusiñol són molt variades i totes vàlides per com l’obra pictòrica i literària de Santiago Rusiñol pot ser llegida des de molts angles per la seva extraordinària creativitat. Més rara resulta una lectura simbòlica d’alguns textos de Rusiñol que en permeten una interpretació que, com és natural en el llenguatge simbòlic, sempre polifacètic, és oberta. I més encara si aquesta lectura és provocada per un apunt insòlit i imaginatiu del seu llibre de viatges L’illa de la calma, on l’autor descriu amb tot luxe de detalls no només les meravelles de l’illa de Mallorca sinó també l’estat d’ànim que proporciona la contemplació de les meravelles, ja siguin físiques, paisatgístiques, o de caire temporal: aquells instants d’or o de plata en què la pressa o l’angoixa vital es desfan com l’aigua que frega suaument l’arena de la platja.
La Mallorca de la qual ens parla Santiago Rusiñol a L’illa de la calma, llibre publicat per primera vegada l’any 1913, ja només existeix en els textos de Santiago Rusiñol. Més de cent anys han passat per l’illa de la calma i que, de manera progressiva, n’han sacsejat la bonança i en alguns indrets l’han destruït fins a fer-la irreconeixible. Cal llegir, doncs, els apunts de Rusiñol sobre Mallorca com si contempléssim unes pintures que ja només poguéssim veure en un museu o reproduïts en una bona fotografia. La impressió poètica que es desprèn dels textos de Rusiñol és prou forta, però, com per poder apreciar la bellesa i l’interès antropològic de les seves troballes, més dinàmic a Palma, més calm a l’interior i a les paradisíaques cales de l’illa.
Però vet aquí la màgia que s’opera en un text en què el motiu de calma i contemplació és la lluna. Amb tants viatges astronàutics i expedicions estel·lars, a la lluna l’estan marejant, irrompent en el seu recorregut cíclic i inalterable que fa al voltant de la Terra des de sempre fins allà on arriba l’expressió sempre. En l’article Els prenedors de lluna Santiago Rusiñol, (en un altre article ha parlat dels prenedors de sol, ara parla d’aquells que en les hores del capvespre i les nocturnes s’encanten contemplant la lluna i fins i tot indica el lloc on sembla que és propici fer-ho: una escullera en el moll de Palma ideal per a gaudir de l’espectacle. Amarant-se d’aquella claror nacrada, acaba sent més que una contemplació i gaudi. Aquesta activitat que només vol el seu desig, i si l’escullera no ha desaparegut!, és intemporal. Com intemporal és una interpretació simbòlica d’un prenedor de lluna… ben segur Santiago Rusiñol mateix i exposat segons la seva percepció. M’hi vaig referir amb motiu de l’Any Rusiñol.
El gener de 2007 a Sitges va tenir lloc un simposi sobre aquest arquetip de l’artista modernista que va ser Santiago Rusiñol. Hi vaig participar amb la comunicació Un simbolisme dels prenedors de lluna. Del text, que és un assaig creatiu, no pas un estudi acadèmic, destaco: «Tot i que com a modern potser hauria rebutjat la idea d’un intangible saber preexistent, Santiago Rusiñol, tot partint de l’observació d’uns fets reals i jugant, com era el seu estil, a crear capes metafòriques en el text, ens introdueix en significats míticosimbòlics que, està clar, van més enllà de l’aparença i fins i tot d’ell mateix. I és que les imatges del sol i de la lluna, que són les lluminàries més vistoses i quotidianes de la volta del cel, en la Tradició perenne (o saber del subconscient col·lectiu) transmeten significats simbòlics molt antics».
No m’estendré en els simbolismes de la lluna, remeto els lectors a cercar-ne en el Diccionari de símbols, de Juan Eduardo Cirlot. Així, doncs, els prenedors de lluna, malgrat no sàpiguen ni una mínima part dels simbolismes de la lluna, fan alguna cosa més que banyar-se en la seva claror i magnetisme: s’impregnen de l’esperit lunar. O, com a poc, exclamar com Santiago Rusiñol en el seu text: «Qui entra en la prosa de la vida, mentre la pugui llegir en vers?». En llenguatge simbòlic: mitjançant la immanència: contemplar i banyar-se en la llum de la lluna, entrar en l’espai de la transcendència.
