Han corregut rius de tinta sobre la primera publicació de l’enquesta del CEO en molt de temps. La majoria parlen de les dinàmiques electorals, de les preferències sobre líders, això ja ho han fet molts i més enllà de demanar a tothom que estigui alerta per la puixança amb força de l’extrema dreta del nostre país cal també fixar-se en què és el que més preocupa a la ciutadania. I arrasa, en totes les franges d’edat, l’accés a l’habitatge. Seguit, de lluny, de la “inseguretat ciutadana”.
Essent així, doncs, cal prendre-s’ho seriosament. Perquè a més és una percepció transversal i continuada que també afecta diversos perfils de votants i formacions polítiques. Tan és així que veiem com la majoria de partits ja en parlen de manera prou assídua. Ni que sigui per no quedar del tot descavalcats i se’ls escolti molt preocupats per l’afer en qüestió.
Sigui com sigui, la situació de l’accés a l’habitatge és una fallada sistèmica que cal afrontar des dels poders públics. I de manera urgent. Tots els elements socials i el model econòmic ens han dut a una saturació del mercat immobiliari sense precedents. I les solucions que s’han intentat fins ara han estat tímides i clarament ineficaces. Els topalls de preus no han solucionat el problema, ha estat un pedaç que ha ajudat a uns pocs però que no ha canviat cap dinàmica real.
L’esquerra no ha estat capaç de frenar l’escalada embogida de preus i escassetat d’oferta i això també és un dels problemes que impacten directament i s’afegeixen al desgast d’unes opcions polítiques que no han estat vistes com a prou útils envers els problemes als que es troba el l’electorat.
Ara mateix, hi ha anuncis de lloguers que duren un minut a les plataformes perquè és impossible atendre els centenars de demandants que cliquen la publicitat en temps rècord. Així doncs, també és inevitable que el preu s’acabi pressionant a l’alça el preu davant d’aquesta percepció d’escassetat d’oferta.
No obstant això, Marc Bosch, autor de L’urbanisme rendista a Barcelona i Catalunya: Una anàlisi institucional, Premi d’Assaig 2026 de la Fundació Irla, apunta que la crisi de l’habitatge no és només un problema d’oferta i demanda, com alguns insisteixen a repetir —especialment aquells que tenen més interessos econòmics en el sector. Hi conflueixen també causes institucionals: normes urbanístiques, fiscals i un model econòmic que, durant dècades, han convertit l’habitatge en un actiu per obtenir rendes molt més que no pas en un dret bàsic.
Aquest model d’«urbanisme rendista», que permet que bona part del valor creat col·lectivament per una ciutat —gràcies a les inversions públiques, els serveis, el transport o la planificació urbanística— acabi convertint-se en beneficis privats, ens indica que la resposta no pot limitar-se a construir més habitatges, tot i que això també sigui imprescindible. Cal canviar les regles del joc perquè l’interès col·lectiu recuperi protagonisme davant l’especulació.
Això implica perseguir amb contundència l’especulació immobiliària, gravar de manera efectiva els habitatges permanentment buits en mans de grans tenidors, limitar la concentració del parc residencial en fons d’inversió i grans propietaris, reforçar els drets dels llogaters i garantir que qualsevol operació urbanística de certa envergadura incorpori un percentatge elevat d’habitatge protegit que continuï essent públic o assequible també en el futur.
Ara bé, tampoc no es tracta de convertir en sospitós qualsevol petit propietari. Les famílies que han aconseguit comprar un habitatge amb esforç, o que n’han heretat un segon després de tota una vida de feina, no són l’origen del problema. Assenyalar les classes mitjanes o castigar indiscriminadament qui té un o dos pisos no resoldrà la crisi d’accés a l’habitatge. El veritable repte és actuar sobre aquells actors que concentren centenars o milers d’habitatges, que tensionen el mercat i obtenen rendes extraordinàries aprofitant un bé essencial. Les polítiques públiques han de ser capaces de distingir entre qui complementa els seus ingressos amb un patrimoni familiar i qui converteix l’habitatge en un negoci especulatiu a gran escala.
Però també calen polítiques que ampliïn l’oferta pública de manera estructural. Catalunya continua molt lluny dels estàndards europeus en parc públic d’habitatge. Cal mobilitzar sòl públic per construir habitatge de lloguer assequible, donar més capacitat financera als ajuntaments perquè adquireixin edificis sencers mitjançant els drets de tanteig i retracte, impulsar cooperatives d’habitatge en cessió d’ús, rehabilitar habitatges degradats per incorporar-los al mercat assequible i facilitar l’emancipació dels joves amb ajudes directes a l’entrada del primer habitatge o amb avals públics quan sigui necessari.
També és hora de revisar una fiscalitat que continua premiant massa sovint la simple acumulació de patrimoni immobiliari. Qui posa habitatge al servei de la societat ha de trobar incentius; qui acumula habitatges únicament per obtenir rendes extraordinàries ha d’assumir una major responsabilitat fiscal. Això vol dir, per exemple, reforçar la progressivitat dels impostos sobre els grans patrimonis immobiliaris, revisar els beneficis fiscals que afavoreixen l’acumulació especulativa, incrementar la tributació dels habitatges permanentment desocupats sense causa justificada o de les operacions de compra destinades exclusivament a l’especulació. El mercat, per si sol, no resoldrà una crisi que el mateix mercat ha contribuït a crear.
Calen mesures valentes i urgents, però sobretot útils. No és de rebut que avui ens trobem habitacions de la mida d’un armari que costen set-cents euros al mes, o persones que es veuen obligades a viure en antics locals comercials perquè no poden accedir a un habitatge digne. Tampoc és acceptable que una generació sencera hagi assumit que emancipar-se abans dels trenta-cinc anys és poc menys que un privilegi.
L’habitatge ha deixat de ser només una política sectorial. És el principal factor que explica per què molts joves retarden la seva emancipació, per què baixa la natalitat, per què costa retenir talent als municipis o per què augmenten les desigualtats. En definitiva, és una qüestió de cohesió social i de país. Si l’esquerra aspira a tornar a ser percebuda com la força política que resol els problemes quotidians de la majoria, difícilment trobarà una batalla més important que aquesta. Perquè garantir el dret a l’habitatge no és només una política pública: és decidir quin model de societat volem construir.
