I va passar. Tots hi érem i caminàvem al ritme d’un inequívoc clam per la independència de Catalunya. Una part molt important del país, el nombre de la qual és molt superior al de qualsevulla adhesió a cap altra causa política avui dia a casa nostra, hi era. Se’n diran tantes de coses de la marxa, i moltes seran positives, senzillament perquè va ser una tarda positiva, plantejada en positiu i viscuda en positiu. Amics, parelles, famílies i fins i tot una significativa representació canina vestida amb senyeres i estelades van gaudir d’una manifestació d’esperit polític cívic que feia les delícies de tots aquells amb sensibilitat pel republicanisme clàssic i modern. El clam era per la llibertat d’un col·lectiu, pel dret a decidir sobre els propis designis comuns. Hi ha quelcom que encarni més l’ideal republicà? Incerta glòria d’un dia d’abril, qui no entén ara –encara que només en forma de petit tast- les paraules d’en Sales?
– I ara, què? Preguntaven alguns. – I ara, com? Responien altres, indicant que el fi era clar i convenia començar a pensar en els mitjans, en el camí d’aquesta transició nacional que -ningú pot posar-ho en dubte- ha començat. La manifestació, esperem poder dir algun dia, ens en va ensenyar moltes, de coses. Dues varen ser especialment importants. La primera, que les anàlisis d’aquells que havien volgut desplaçar el fet nacional de la política catalana, acusat de ser quelcom fictici i superestructural, s’equivocaven. La realitat històrica és complexa, una barreja d’elements sentimentals, econòmics, polítics i socials, i tot estructuralisme maldestre és erroni i, àdhuc, perillós. La realitat catalana també n’és de complexa, evidentment no podem oblidar-ho, però el moviment de la centralitat política del nostre país cap al sobiranisme és, diria, cada cop més clar. La segona, que el clam d’aquell 11 de setembre va ser un empenta i recolzament a la dita transició nacional. Una empenta molt significativa que va suposar que el pacte fiscal ja no fos una alternativa a la plena sobirania sinó, clarament, un pas important, el més urgent, cap a la mateixa. El canvi és molt més significatiu del que sembla.
L’endemà de la manifestació, el President Mas semblava que apuntava en aquesta direcció, ressaltant que el camí era clar i que el pacte fiscal era un pas més i no una alternativa al seu destí. “Res serà fàcil, però tot és possible” va dir. Qui sap si el futur demostrarà l’equívoc d’aquesta anàlisi, però em va semblar veure un president que ja es movia en l’espai del sobiranisme. Havia deixat de parlar d’alternatives al mateix i parlava de les dificultats del repte i de l’estat d’ànim amb el qual calia abordar-lo. Entre les seves paraules, semblava que s’hi amagava una subtil estratègia: CDC es volia presentar com el partit de la transició ben feta, del sobiranisme responsable, ferm però calmat, capaç d’assegurar la consecució de l’Estat propi amb garanties? Potser l’entusiasme del dia anterior emboira les intuïcions polítiques del qui escriu aquestes línies. Tot i així, el dia 12 de setembre de 2012 em va semblar veure un President diferent que, ja amb els dos peus dins el marc sobiranista, volia marcar un perfil responsable i moderat dins el mateix. Realment era així?
Precisament la grandesa de la història –aquella no estructuralista- és que sempre es mou en la incertesa del miracle que tota singularitat humana, individual i col·lectiva, aporta al món. Tota predicció agosarada és inútil i l’emoció ben garantida. Per ara, felicitats a Catalunya i que el futur estigui a l’alçada del passat 11 de setembre.
@jordifeixas
