He fet unes quantes presentacions de la meva biografia de Mn. Pere Ribot i Sunyer. Allà on vaig procuro, a risc de fer-me repetitiu, deixar clara una idea: el que avui ens sembla normal ens ho sembla perquè hi ha hagut d’altres que s’han esmerçat per fer-ho possible. Aquell capellà del Montseny feia missa en català i penjava la senyera fora l’esglesiola de Riells en diades assenyalades. Hi havia qui pujava expressament –entre ells Miquel Coll i Alentorn- per carreterotes d’aquella època per sentir dir missa a aquell rector de nas gros, cap rodó i capteniment pausat. També hi havia qui hi anava per observar amb ulls plorosos l’ensenya postergada. El capellà resistia amenaces i advertències i seguia fent la seva vida, com si res. Divendres passat, mentre ho explicava a Vilassar de Mar, les quatre barres feien de faldó a la taula. L’endemà al matí, atenent el meu càrrec de regidor, assistia a una missa de Festa Major que es va celebrar, evidentment, en llengua catalana sense que ningú hi prestés cap mena d’atenció, tal com ningú es fixa en l’aire que respira mentre, a fora, a la plaça, als balcons hi onejaven estelades.
Pocs dies després venia la Diada i, aquest any, semblava especial. Baixàvem a Barcelona tres autocars de gent normal. Allà ens hi esperava molta més gent comuna: avis i àvies, professionals, mestresses de casa, adolescents granelluts, treballadors, famílies senceres, gent de l’associacionisme, intel·lectuals. Tots ells normals i demanant una cosa ben normal: la sobirania plena del propi país. Cap sortida de to, res estrambòtic, sense lloc per les extravagàncies, com aquell capellà que treballava amb actitud de remugant allà dalt de la muntanya.
Potser demà -qui sap-, si ara treballem amb fermesa i impassibilitat davant les mofes i amenaces, haurem guanyat la batalla de la normalitat. Déu sap si, aviat, aquella àvia -i també aquell membre del club d’escacs de ves a saber quin poble- veurà fet realitat allò que vol i que ara ha sortit al carrer per exigir-ho. I d’aquí uns anys hi haurà uns joves a qui se’ls haurà d’explicar, no només que hi havia un capellà que feia missa en català anys enrere, sinó que centenars de milers dels seus compatriotes van sortir al carrer per demanar la independència quan ells encara no havien nascut o eren molt petits. Aleshores els semblarà ben absurd haver hagut de perdre el temps d’aquesta manera i gaudiran del nostre llegat amb normalitat. La Santa Normalitat.
