Hi ha autores que hom llegeix. I n’hi ha d’altres que, d’alguna manera més fonda, hom ha d’aprendre a escoltar. Hildegarda de Bingen pertany clarament a aquesta segona categoria.
Això no és cap metàfora decorativa. Abans de dir-ne gairebé res, potser convindria fer una cosa molt poc habitual en el debat públic: callar tres minuts i escoltar-la. Busquin, quan puguin, alguna de les seves antífones, o l’Ordo Virtutum, o simplement deixin-se sorprendre per aquella música seva que sembla enfilar-se cap amunt sense demanar permís a ningú. No cal ser musicòleg, ni medievalista, ni místic professional. N’hi ha prou de tenir orelles i una mica de disponibilitat interior, que ja és molt demanar en segons quines èpoques.
Hildegarda va escriure, va veure, va pensar, va curar, va governar, va fundar, va discutir, va predicar i va compondre. La seva obra —teològica, científica, musical— sembla travessada per una mateixa exigència: atendre la realitat sense fragmentar-la. En un temps com el nostre, tan acostumat a disseccionar-ho tot fins a perdre’n el sentit, aquesta sola actitud ja resulta, si més no, inquietant.
Confesso que no és una autora fàcil d’incorporar en aquesta sèrie de pensadors que encara poden dir alguna cosa a les nostres democràcies cansades. Després de Simone Weil, Tocqueville, Arendt, Mounier, Chesterton, Sales o Guareschi, hom podria pensar que ja hem encerclat prou bé el problema: la democràcia que perd l’atenció, les mores, el pensament, la persona, el sentit comú o la capacitat de no odiar prou.
I, tanmateix, amb Hildegarda, la pregunta canvia de lloc. No ens demana només què falla en la democràcia, sinó si hem perdut alguna cosa més elemental: la capacitat d’habitar un ordre que no hem fabricat nosaltres.
Hildegarda escriu al segle XII, des del monestir de Rupertsberg, en un món que sovint liquidem amb una mandra espectacular com a “edat fosca”. Fosca, bruta, supersticiosa, tancada. La caricatura és còmoda, però no gaire exacta. Certament, no era cap paradís: hi havia violència, jerarquia, malaltia, ignorància i tota mena de servituds. Però també hi havia monestirs on les dones llegien, copiaven, administraven, cantaven, pensaven, escrivien i exercien una autoritat espiritual i intel·lectual que no encaixa gens amb el tòpic de la dona medieval condemnada només al silenci.
El convent podia ser un lloc d’obediència, sí. Però també podia ser, paradoxalment, un espai de llibertat. Una dona com Hildegarda difícilment hauria pogut desplegar al món secular la potència creadora que va exercir com a abadessa. Des d’aquell recinte aparentment tancat, va obrir finestres que encara avui no hem acabat de tancar: visions còsmiques, música litúrgica d’una audàcia sorprenent, tractats sobre la natura i la medicina, cartes a papes, bisbes, emperadors i abats que de vegades devien rebre-les amb l’alegria amb què hom rep una inspecció d’hisenda espiritual.
Hildegarda no era una figura vaporosa, d’aquelles que avui serveixen per perfumar una agenda cultural. Era una dona amb autoritat. I la seva autoritat no provenia d’un càrrec decoratiu, sinó d’una coherència interior que els altres, fins i tot quan els incomodava, es veien obligats a reconèixer.
La seva obra principal, Scivias —“Coneix els camins”— no és un tractat sistemàtic en el sentit modern. És una successió de visions, sí, però també una interpretació d’aquestes visions i una voluntat d’entendre el món com un tot coherent. Hi apareixen llums, figures còsmiques, rodes, simetries, veus i presències. Però rere aquesta arquitectura simbòlica hi ha una intuïció sorprenentment precisa: la realitat té un ordre, i aquest ordre no és només físic o teològic, sinó també moral.
Dit d’una altra manera: la manera com vivim no és indiferent a l’estructura del món.
Aquí és on Hildegarda es torna inesperadament contemporània. Perquè si alguna cosa caracteritza el nostre temps és la temptació de pensar que tot límit és una agressió, que tot ordre és una imposició, que tota realitat prèvia és una matèria primera disponible per a la nostra voluntat. Volem redefinir-ho tot sense pagar cap preu. Volem una llibertat sense forma, sense arrels, sense gratitud i, si pot ser, sense conseqüències.
Hildegarda, amb una serenitat que no és gens ingènua, diria probablement el contrari. Ella parla de la viriditas: una verdor interior, una força vital que travessa la creació quan es manté en harmonia. No és només una imatge poètica. És una manera d’entendre l’ésser humà. Quan l’home viu en consonància amb aquest ordre, floreix. Quan se’n desconnecta, s’asseca.
No costa gaire traduir-ho al nostre present. Quan una democràcia només administra interessos, però ja no sap distingir el que eleva del que degrada, s’asseca. Quan confon llibertat amb caprici organitzat, s’asseca. Quan perd la capacitat d’escoltar abans de decretar, s’asseca. Quan parla molt de benestar, però oblida l’ànima —paraula imprudent, ja ho sé, però potser per això necessària—, s’asseca.
La música d’Hildegarda és important precisament perquè no és un afegit ornamental a la seva teologia. És la seva visió del món fet so. Les seves melodies no semblen limitar-se a acompanyar una pregària; semblen voler mostrar que la creació sencera té una tensió cap a l’harmonia. S’enfilen, s’eixamplen, respiren. No tenen pressa. No demanen ser consumides. Demanen ser escoltades.
I això, avui, ja és gairebé una provocació política.
Perquè la democràcia també necessita escolta. No només informació, no només opinió, no només participació entesa com a soroll permanent. Escolta. La capacitat de percebre que la realitat no comença quan nosaltres la nomenem, que l’altre no existeix només quan el convertim en dada, votant, usuari o adversari, i que una societat pot funcionar aparentment bé mentre perd l’harmonia profunda que la feia habitable.
Hildegarda no proposa cap programa polític. No ho fa, ni ho podria fer en els termes que avui entenem. Però introdueix una exigència profundament política: viure d’una manera que no contradigui constantment l’ordre de la realitat. Això sona abstracte, però es concreta de seguida: en com eduquem, com discutim, com exercim el poder, com tractem el cos, com cuidem els febles, com respectem la natura, com entenem la llibertat.
Per això la seva figura no pertany només al museu de les grandeses medievals. Pertany també a aquesta constel·lació d’esperits inquietants que ens ajuden a veure el present amb més fondària. Simone Weil ens demanava atenció; Tocqueville, mores; Arendt, pensament; Mounier, persona; Chesterton, sentit comú; Sales i Guareschi, l’art de no deshumanitzar l’adversari. Hildegarda hi afegeix una paraula antiga i necessària: harmonia.
No una harmonia tova, de postal amb espelmes i música de fons. Una harmonia exigent. La que recorda que no tot encaixa amb tot, que no tota energia construeix, que no tota llibertat allibera, que no tota novetat és vida. La viriditas es pot perdre. Una societat pot quedar seca per dins mentre conserva pantalles brillants, institucions actives i discursos impecables.
Però aquí hi ha també l’optimisme d’Hildegarda. La verdor es pot perdre, sí. Però també es pot recuperar. La vida pot rebrotar. L’harmonia pot ser retrobada. No per nostàlgia d’un passat idealitzat —l’edat mitjana ja tenia prou feina amb les seves pròpies misèries—, sinó perquè la realitat, quan és escoltada amb humilitat, encara pot donar fruit.
Potser per això Hildegarda continua travessant els segles amb una llum estranya. Una dona medieval, abadessa, compositora, visionària i pensadora, parlant-nos encara des d’un món que crèiem fosc i que resulta que tenia finestres obertes cap al cel. La seva música no ens resol cap debat parlamentari, ni cap crisi institucional, ni cap tertúlia especialment castigada per l’ego. Però potser ens retorna una disposició sense la qual la democràcia es torna cada vegada més aspra: la capacitat d’escoltar abans de voler dominar.
Hildegarda no ens ofereix una solució ràpida. Ens deixa una invitació. Tornar a escoltar. Tornar a mirar. Tornar a reconèixer que la llibertat humana no floreix contra l’harmonia del món, sinó dins d’ella.
I, mentrestant, facin-me cas, si els plau: escoltin-la. Ni que sigui per comprovar que aquella edat suposadament fosca encara pot enviar-nos, nou segles després, una claror que no hem estat capaços d’apagar.
