Som natura, terra, esperit, éssers biològics envoltats d’un univers misteriós i inexplicable en que brollem paradoxalment com una rel, una flor, un germen que necessita imperiosament el sol i la llum, la tendra carícia d’aguna criatura al passar.
Aquest univers hipertecnològic per arreu ens ha creat el miratge d’un món paral.lel creat per l’humà on tot absolutament és inundat de seqüències gairebé de ciència ficció, un món governat per intel.ligències superiors, microxips i hologrames per celebrar reunions i events des de parts del món completament allunyades, robòtica aplicada a la vida quotidiana i superiors gadgets aplicats a la ciència, medicina o investigació.
Que som, d’on som, de qui som? Som éssers evolucionats? És aquesta la veritable transformació a la que estem predestinats? Com ha sigut possible aquest canvi de paradigma? Hem abandonat del tot les nostres arrels envers la natura, la indiosincràcia més carnal i congènita de la nostra raó de ser? El lligam on l’origen i l’epíleg es retroben, tornar a l’equilibri natural que ens cuida i ens permet viure i aprendre d’aquest hàbitat anomenat món.
És la tecnologia un fi en si mateix? És el món tecnocràtic el propòsit de l’avenç en el món?
La paradoxa és extraordinària, en el nostre temps lliure els èxodes al camp i a la natura augmenten considerablement, ens agraden activitats tan pretèrites com banyar-nos en un riu, contemplar el firmament des d’una vall, pescar, practicar jocs de taula, cosir, sargir, o cultivar un hort, endinsar-nos en boscos meravellosos i descobrir com la natura ens pot ajudar a contemplar el món amb humilitat i trascendència.
Som partícules de ciència, de biologia, de minerals, de connexions moleculars amb bioritmes naturals que ens permeten respirar i reconnectar amb el temps i l’espai, els elements que ens proporciona la natura són al capdavall la matèria primerenca d’aliar-nos amb la saviesa profunda i i perdurable de saber-nos part d’una holística, una simbiosi unversal anomenat món.
Hem traspassat un llindar d’avenç tecnològic on les capacitats humanes ja són traslladades al potencial d’intel.ligències artificials en els nostres dispositius tecnològics, la vida ja és està dominada per complexes xarxes d’algoritmes i fins i tot el nostre jovent ha adaptat la seva etapa escolar als nous sistemes digitals.
Mantenir l’equilibri racional entre els dos mons és tasca reflexiva, entendre la nostra essència tel.lúrica i genuïna, amb la capacitat de meravellar-nos, de respectar el llaç natural que ens agermana amb aquest medi natural que ens protegeix i rodeja.
Acabo aquest article recordant una imatge tan poètica com clarificant: dos nens en una font jugant amb uns velers de paper, sense necessitat de res més, sense dispositius, sense res més que la seva pròpia imaginació. Res pot espatllar contemplar el temps, ni tan sols la robòtica més avançada.
