Començo a escriure tenint davant dels ulls un poema sense títol del Primer Llibre de Bloomsbury, de Miquel Martí Pol. Arrenca així el poema: “Sigui quin sigui el gest amb què ens aculli / aquest futur d’incerteses, tot passa / pel seu secret”. A fe que sí, que els catalans – cadascú en particular i el conjunt del poble- estem enfrontats a un futur d’incerteses. Ningú no sap si la ruta empresa cap a la plenitud de la nació catalana serà coronada per l’acompliment.. Ningú no ho sap perquè camí i meta estan embolcallats pel secret. Un secret que ens inquieta, que de vegades ens angoixa i que ens carrega de temors. Per això el poeta avança en la descripció d’un estat d’ànim expectant mentre el rellotge va cantant les hores: “S’escolen lents els dies / i cap mirall no ens diu què hi ha darrera/ del vellut dels capvespres, cap paraula / no ens allibera de l’esforç de créixer”.
Aquest últim vers és d’una gran potència estimuladora. Els dubtes i vacil·lacions inherents a la trajectòria que està fent aquest país, no ens alliberen de l’esforç de créixer. És justament aquest esforç el que ens ha portat fins aquí. Ningú que mantingui la fe en aquesta nació no té dret a deturar-se, ni a marginar-se, ni a predicar l’abstencionisme o la desesperança d’atènyer algun dia la meta. Aquesta convicció de la necessitat del combat per aconseguir la creixença la fonamenta el poeta en l’exemple que ens presenta la naturalesa: “Del riu enllà tot és claror i misteri, / però en cada arbre l’esperança hi fulla / i és blau el cim de totes les carenes”.
És blau el cim de les carenes, però costa molt pujar-les. Segles d’història ens hi empenyen, que no podem oblidar. Per això, en el camí ens vénen a la memòria tots aquells que lluitaren perquè nosaltres poguéssim trobar-nos un país viu i amb renovades il·lusions de ser i de ser més i millor. Mentre fem l’ascensió dels cims de la carena, sentim que es van covant anhels, poderosos anhels d’atènyer cimals de vitalitat per a aquest poble: “Tot crida a viure pels batents del somni, / per més que al mig del vidre de la tarda / la llum morent embruixi la mirada. / Tot crida a viure amb el gran risc de sempre, / sigui quin sigui el gest amb què ens aculli / aquest futur de dubtes i incerteses”.
La navegació de qualsevol persona pel mar de la vida està sempre sotmesa al risc. El mar, sovint quiet i en silenci, no garanteix mai que no hi haurà episodis de maror i de brogit. El risc existeix a cada hora. I els pobles, en la seva marxa per la Història, tampoc no poden defugir el risc, que es presenta sobretot en les diverses cruïlles del camí. Ara, a Catalunya li ha arribat el moment de triar, d’enfrontar-se amb el risc d’elegir la sendera adequada si desitja arribar a la plenitud. A cadascú dels qui componen aquesta col·lectivitat humana, amb signe d’identitat inesborrable, se li oferirà l’oportunitat de decidir si vol arribar a ser lliure o prefereix ser un subaltern a les ordres d’un altre senyor.
I mentre esperem, podem seguir escoltant la veu de Martí Pol: “També nosaltres i també tots aquells / que amb nosaltres o sols han viscut aquests anys / de desenganys, i neguits, i renúncies./ Ni per a ells ni per a nosaltres s’ha deturat el temps / i tota defallença és un buit que cap mena / de refús o de pretext no omplirà”.
Aquest llibre de poemes, publicat el 1982, és d’una actualitat que fa venir esgarrifances. Com si el poeta hagués previst l’escaiença històrica en què la seva gent es troba el dia d’avui. Cal evitar el refús i esbandir els fàcils pretextos –com sembla exigir el poema- si volem encarar amb decència el futur col·lectiu de Catalunya.
