El poble català va sortir al carrer a Barcelona el febrer de 1976. Feia poc que havia mort al llit, el dictador militar anticatalà, el pervers General Franco. Va morir al llit i fou enterrat amb tots els honors militars amb la presència del dictador (també sanguinari) Pinochet de Xile.
L’Assemblea de Catalunya (l’organisme de coordinació democràtica catalana que aglutinava a tota l’oposició a la dictadura feixista des dels carlins, fins als maoistes del PTE o MCE) va convocar les dues manifestacions. La del primer diumenge només era per l’amnistia dels presos polítics, la del segon per l’Estatut d’Autonomia. El poble va sortir al carrer tot el centre de Barcelona: Eixample, Rambla o Gràcia era curull de gent demanant la llibertat. Durant la del segon diumenge tot Barcelona es va omplir de senyeres per reivindicar els drets nacionals de Catalunya.
Evidentment vaig anar a les dues manifestacions, potser van ser els dies més esperats per tots els qui volíem la llibertat i defensàvem els drets nacionals, polítics i socials del poble català. En dos dies vàrem passar de les manifestacions petites, o les que fèiem aprofitant les ballades de sardanes de cada diumenge a la plaça de sant Jaume de Barcelona a milers i milers de catalans prenen els carrers. El poble va dir prou.
Cal no oblidar mai, que qui tallava el bacallà a l’oposició a la dictadura eren els comunistes del PSUC, que a través de desenes de plataformes controlaven bona part de l’entrellat de la lluita antifranquista. Poc temps després de les primeres eleccions democràtiques un acord tàcit i mai explicat entre el PSUC i CDC va servir per liquidar i enterrar a l’Assemblea de Catalunya. Els socialistes llavors eren quatre gats dividits entre els de Raventós (MSC) i els de Pallach (Reagrupament).
Les forces independentistes catalanes més combatives –però molt minoritàries – eren les dues branques del PSAN (Oficial i Provisional) o els de FNC. L’Esquerra (ERC) no tenia quasi cap implantació enlloc i el seu representant més qualificat, Andreu Abelló, seria marginat poc temps després de la seva direcció i va acabar integrat al PSC de Raventós.
Ara hi ha una altre assemblea, Assemblea Nacional Catalana, molt diferent, més combativa per la llibertat i independència de Catalunya, totalment lliure i no sotmesa als dictats de cap força política i esperem que això sigui per molts anys. Esperem que mai la politiqueria de baixa estofa faci destruir aquest moviment per tornar a col·locar a polítics mesells que puguin esdevenir lletrats defensors de la casa de Borbó i/o oblidar que ja en un dels quatre punts de l’Assemblea de Catalunya es demanava de poder exercir el dret de l’autodeterminació
