La Declaració Universal de Drets Humans, a la qual li varen seguir el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, s’aprovaren dins el marc de les Nacions Unides, arran de l’hecatombe humanitària de la segona guerra mundial. Es consolidà la convicció de que la pau en el món s’havia de construir a partir del reconeixement de drets per a totes a les persones, i que, per tant, calia redactar-los i proclamar-los de manera universal. La mateixa existència de l’ONU es fonamenta en un sistema de normes, amb pretensió d’universalitat, tot creant un Comitè de Drets Humans i un Tribunal Internacional de Justícia, per salvaguardar-los. Tot i així, un dels problemes als qual les Nacions Unides han hagut de fer front ha estat l’existència de diferents cultures i tradicions que posen en dubte el caràcter realment universal de les declaracions de drets i per tant de conceptes com els drets humans, o la mateixa idea de justícia (així, veiem com alguns països islàmics, per exemple, sostenen les seves reserves en temes com la igualtat entre sexes, o com no es comparteix un concepte idèntic de dignitat de la persona)
D’altra banda, avui que vivim en la era de la globalització econòmica, és fa urgent globalitzar també la justícia i el respecte als drets humans en tot el món. Malgrat les dificultats de l’ONU per tal de garantir la pau al món, i el seu paper en massa ocasions subordinat als interessos de les grans potències, i especialment dels USA, qui anava a dir que finalment es posaria en funcionament el Tribunal Penal Internacional? Crec que podem felicitar-nos de la creació d’aquest organisme i esperar que serveixi- juntament amb altres instruments- per eradicar el genocidi i els delictes contra la humanitat, expressions de la pitjor misèria humana.
En aquest context, considero que el món necessita avui més que mai una ètica comuna, que uneixi pobles i cultures en un mínim comú denominador per a totes les persones de bona voluntat. Una ètica que defineixi clarament els principis que han de ser respectats arreu. Una ètica mundial que no permeti la dictadura del relativisme, de la indiferència, del poder establert, o de les forces econòmiques que molt sovint no donen la cara. El món necessita humanitzar-se.
Avui vivim uns canvis molt importants, que afecten les relacions entre persones (el matrimoni, la família, les relacions de parella, entre pares i fills), entre col·lectius (immigració, grans canvis generacionals, noves concepcions derivades del gènere, etc) i entre l’Estat i la societat (les privatitzacions, les ineficiències en molts serveis públics, la crisi del paper redistribuidor del sector públic). Tot plegat està provocant sovint problemes sobre com reaccionar davant les noves situacions i amenaces.
A més, es dona, al meu parer, una ‘crisi de la idea de servei, en el marc de la cultura individualista que ens domina’, que afecta tant els particulars com les institucions públiques. La necessitat d’humanitzar-se és un paradigma molt vell, que afecta aspectes tan importants com què vol dir ser ciutadà, i fins i tot què vol dir ésser tractat com a persona.
Em sembla urgent propiciar un canvi de conductes i d’actituds, per tal que es respectin més els drets i s’exigeixen millor els deures de les persones. I per a fer això, cal tenir mínimament clars uns valors sòlids sobre els quals construir la convivència, amb unes referències compartides per tota la humanitat.
