La Constitució espanyola del 1978 obliga a tots els catalans a saber el castellà o espanyol. Aquesta obligació és una imposició que es va posar per escrit durant la suposada Transició espanyola, des d’un règim dictatorial a un de democràtic. Els catalans mai han estat bilingües i Catalunya encara menys. El que defineix els catalans, essencialment, és el parlar català, també en les seves variants del valencià, per exemple.
Per tant, quan hom planteja la necessitat de l’ús del català en actes públics, tenint en compte que tothom entén l’espanyol per força, hom pot caure en una contradicció si parla del simple acte de comunicació i no de l’acte més ampli, generós i determinant, de reconèixer una altra realitat nacional, com la catalana. Vet aquí les reticències per usar, per part de molts polítics i representants públics, el català en públic de forma constant i clara.
Els idiomes comuns ens apropen als altres de forma efectiva. A Catalunya això és possible amb la llengua comuna única que ho pot fer possible que és el català. Però no tothom ho veu així quan usar el text constitucional espanyol com a argument definitiu. Quan de fet la Constitució espanyola va ser una imposició militar fruit de la victòria feixista espanyola del 1939 de la qual l’estat espanyol n’és hereu directa i plenament responsable, com sovint ha admès sense cap matís, en les mateixes resolucions del Tribunal constitucional.
En la pròxima visita del Papa a Catalunya, per tant, i sense cap dubte, tot ha de ser en català, l’única llengua comuna vinculada a la nostra realitat nacional. Partint d’aquesta obvietat, poden existir excepcions, que des de la perspectiva cristiana prenguin sentit, per a una millor inclusivitat, sobretot entre col·lectius marginals, immigrants o temporals, pels quals d’altres idiomes, com l’espanyol, els hi siguin més propers.
Una visita pastoral, en termes catòlics, és una activitat d’impuls de les dinàmiques evangelitzadores que du a terme l’Església. Aquesta dinàmica, a Catalunya, de forma rutinària, amb algunes excepcions, sempre és en català, a tot arreu del país. No té cap sentit, per tant, que una visita pastoral alteri aquesta tònica lingüística, que, per altra banda, suposa una proximitat emocional del tot imprescindible.
La fe cristiana no és únicament una aproximació racional a les causes de l’existència humana. És sobretot una experiència íntima i plena d’acceptació i fortalesa, per part de Déu vivent i de la comunitat de vida (la família, l’església i la nació), tot plegat seguint l’exemple de Jesús, com expliquen els evangelis (el Nou Testament). En conseqüència, vist així, almenys pels catalans, el Papa, poliglota com és i per la proximitat del nostre idioma amb l’italià, és d’esperar que totes les seves al·locucions siguin en català. De fet, segur que ho seran.
