Ahir feia tretze mesos de l’elecció del papa Lleó XIV. Avui arriba a Catalunya.
Robert Francis Prevost, el pare Bob, com li deia tothom, treballava com a missioner al Perú des de mitjans dels anys vuitanta. El 2001 va ser elegit prior general de l’Orde de Sant Agustí i es va instal·lar a Roma. El 2015 el papa Francesc el va nomenar bisbe de Chiclayo, i va tornar al Perú. Des d’allí, l’any 2016, el bisbe Prevost va visitar en dues ocasions el barri de Sant Roc de Badalona, on una petita comunitat d’agustins treballa a l’església del barri i fa feina social. Va ser bisbe de Chiclayo del 2015 al 2023, quan Francesc el nomenà prefecte del Dicasteri per als Bisbes i president de la Comissió Pontifícia per a l’Amèrica Llatina. Aleshores va tornar a Roma i de seguida va ser nomenat cardenal.
Amant de la conducció esportiva i la tecnologia, jugador de tenis aficionat, amb una marcada sensibilitat pels més vulnerables i amb una convicció antibel·licista arrelada en el missatge evangèlic —l’octubre de 1983, a Roma, va participar en una manifestació pacifista contra els euromíssils amb altres confrares agustinians—. El passat primer de gener, amb ocasió de la Jornada Mundial de la Pau va encunyar la divisa «una pau desarmada i desarmant». Amb tot i amb això, Robert Prevost no posseeix el carisma del papa Francesc. De tarannà intel·lectual, matemàtic de formació a qui agrada el silenci i mantenir reductes de privacitat, ha deixat la residència Santa Marta i ha tornat a les estances del Palau Apostòlic. Però el seu perfil tampoc s’ajusta al de Benet XVI.
Nascut a Chicago el 1955, l’actual papa es va criar a Dolton, un suburbi del sud de la ciutat. A casa li deien Rob. Va estudiar la High School en un seminari menor de Michigan i el 1973 es va matricular a la universitat agustiniana de Villanova per estudiar matemàtiques. Llicenciat quatre anys després, va entrar al noviciat de l’Orde de Sant Agustí. El 1981 feia els vots solemnes i un any després era ordenat sacerdot. El 1985, després d’obtenir la llicenciatura en Dret Canònic a Roma, va marxar al Perú. Fins al 1999 va desplegar una intensa tasca missionera, primer a Chulucanas i després al seminari de Trujillo.
Fa un any que està al capdavant de l’Església catòlica, però ja ha emès tots els senyals per a mostrar com exercirà el seu lideratge. Fins ara el seu estil de governar ha estat eminentment col·legial, gens carismàtic. És una persona que escolta. Estudia i rumia i fa declaracions ponderades. En un article a El Nacional, Míriam Díez el retrata amb precisió: caut i llest, sap quin paper juga i de quin poder està revestit. Sembla que serà un papa conciliador, murri, i que continuarà la ruta iniciada per Francesc.
Ultra l’acte central de la visita, és a dir, la missa de demà a la Basílica de la Sagrada Família i la benedicció de la torre de Jesucrist, avui, només arribar, el papa anirà a la Catedral de Barcelona, i aquest vespre presidirà una vetlla de pregària a l’Estadi Lluís Companys. Demà al matí es trobarà amb una vuitantena d’interns i internes dels centres de Brians 1 i Brians 2 de Sant Esteve Sesrovires, i després pujarà a Montserrat, on pregarà i compartirà el dinar amb la comunitat benedictina. A la tarda, abans dels actes a la Sagrada Família, s’atansarà a la parròquia de Sant Agustí, al Raval, on participarà en un ofici religiós intercultural, mantindrà una trobada amb els frares agustins, i es reunirà amb entitats socials.
No és fàcil explicar el perquè de la fe, d’igual manera que no som capaços de sostenir perquè ens enamorem d’una persona fins a l’extrem de no imaginar-nos la vida sense ella o perquè creiem en l’honestedat d’un amic davant de proves que semblen evidenciar tot el contrari. El fet és que soc creient i practicant catòlic. De jove, la meva fe era idealista i entusiasta. És el que s’escau en aquesta etapa de la vida. Amb els anys, però, la vivència de la fe ha esdevingut més racional i argumentada. També és normal: amb la maduresa els ideals esdevenen idees ordenades o acaben desades en un calaix.
A cop d’intuïcions, estudi i processos discursius, intentant treure l’entrellat de l’ésser humà, al cap del carrer, ha sigut en la persona i la vida de Jesucrist on he trobat el desllorigador idoni per introduir-me i aprofundir en la complexa realitat humana. De més a més, el déu fet home m’ha semblat l’argument més entenedor i reconfortant de l’existència de Déu i de la seva relació amb el gènere humà.
Aquest excurs ve a tomb com a preàmbul per poder engegar la següent afirmació: la visió cristiana de l’home és potser la que té més números per explicar-lo més completament. Per això, quan els papes parlen, sempre acaben abordant el tema de la condició humana. Sens dubte, aquest és un dels factors que, en els últims cent anys, ha contribuït a situar la figura del papa de Roma com a referent moral.
Les encícliques papals solen ser propostes de replantejament de la relació de l’home davant els diversos contextos i circumstàncies que s’esdevenen al llarg de la història. Les encícliques que tracten la justícia social —Rerum novarum (Lleó XIII) la Quadragesimo Anno (Pius XI), Mater et Magistra (Joan XXIII), Populorum Progressio (Pau VI), Sollicitudo Rei Socialis i Centesimus annus (Joan Pau II)—, desemmascaren la part inhumana del capitalisme, defensen la destinació universal dels béns i els recursos, encoratgen els treballadors a organitzar-se per defensar els seus drets i denuncien el desequilibri planetari entre el nord ric i el sud pobre. La Laudato si del papa Francesc critica el consumisme i el desenvolupament irresponsable i adverteix que el paradigma tecnocràtic, que no té ànima i que situa el creixement tecnològic i econòmic per sobre de la dignitat humana i la natura, no afluixa. I la Magnifica humanitas de Lleó XIV —amb la tinta encara tendra—, crida a custodiar, enmig de les transformacions que experimenta el món, tot allò que és veritablement humà, i aprofundeix en els perills que comporta la utilització de la intel·ligència artificial que ja havia apuntat Francesc.
Però els discursos i els escrits papals no aborden l’explotació de l’home, la fam i les migracions, el desastre ecològic, els conflictes bèl·lics o els riscos de la IA només com a problemes socials que hauríem de resoldre. Parlen, sobretot, de qüestions humanes que no s’expliquen ni ressolen amb càlculs, prediccions algorítmiques i tecnologia. Són eines pel rearmament moral. Aquesta és la qüestió.
