Passat el clàssic i amb el derby a tombar de dissabte, no era aquesta la nit per a pensar-se cap partidàs, i el ritme un xic boví, potser sense topar de cap en cap soca però un punt taciturn de l’abonat camí de l’estadi ja feia pensar que aquest seria un vesti la giubba més, un os més a rosegar dels set que ens separen de la revàlida del campionat, mentre de reüll i amb sorna continguda ens anem agoitant si l’enemic s’ennuega en les verdes pastures on haurà d’anar remugant la seva mediocritat.
I potser no n’ha estat cap, de partidàs, i fora del segon gol poc ens en quedarà, al cap d’una temporada tan espurnejant en un crescendo d’emocions; més que un partidàs, el que avui els nois ens han ofert és el que calia: ordre, mètode, seguretat, i el punt de bon humor que té qui es troba còmode en la victòria, sense escarafalls ni falses circumspeccions. La victòria és l’estat natural del Barça en aquests temps, i pels temps que corren, tan allunyats de la consigna de l’immortal O’Connell (“ni feblesa ni delicte”) que ahir al Matí ens recordava el meu predecessor en el càrrec en motiu del 14 d’abril, hem de convenir que el Barça és tot un lenitiu nacional. Tenim el Rei, però és que som la República del bon joc, i això és més divertit.
Deia del segon gol: per emmarcar-lo. Paradigma de l’estar al cas, de l’agilitat de reflexes, de la rapidesa neuronal, de la festiva gosadia del “ho van fer perquè no sabien que era impossible” i que acaba resumit en la poesia d’una paràbola perfecte, que neix al primer toc d’un cop de peu, que s’alça obrint totes les boques i aturant tots els cors, fixant tots els ulls en el dibuix de la cúpula que amb el crit unànim fineix victoriosa a la xarxa. Cal saber-ne molt, cert, cal sens dubte ser valent per a provar-ho, i cal un cert estat de gràcia, innegable. Cal ser Pedrito i no ser Xavi, posem pel cas, i així començo a respondre les justes demandes dels amables comentadors (i als que prometo una resposta més raonada i extensa, que es mereixen). Cal ser Pedrito, deia, i cal un cert estat de gràcia, però comencem a admetre que en el cas del canari l’esmentat estat sembla que hagi vingut per a quedar-se, i ja diria que comença a imprimir caràcter. Chi sá. Preguem perquè segueixi, que el que ens espera s’ho mereix.
