15 de 15 i anar-hi anant
Malament quan s’ha de parlar massa de l’àrbitre, ja sabeu. Delgado Ferreiro. Un personatge. No se li pot tossir, però es pot trepitjar el contrari davant dels seus nassos. Fora que li hagi anomenat la senyora Ferreiro (ja sabeu perquè els reflis sempre són anomenats amb ambdós cognoms, oi?) encara no entenc com ha amonestat el Tito Vilanova. Un personatge, Delgado Ferreiro. Padrí de bateig, diríeu, del tal Wellington, que de noble només té el cognom, i que en res associaríeu als homònims ducs: ni fair play ni res que se li assembli, un carnisser.
De la resta, res massa destacable fora la frisança que et deixen els lesionats: l’Henry l’abductor, i a veure si aprofita la recuperar el que és abductor, adductor, quàdriceps i la resta, que el veig fluix com mai, i Xigri que , aiaiai, es tocava el genoll per la banda de la ròtula. Un partit ben llegit, amb un rival que es nega a admetre la seva inferioritat i es ravolta contra el seu destí invocant l’una salus victis. Contra un rival ben col·locat, ordenat, i que a més reparteix estopa davant la impunitat arbitral, amb un camp que hagués fet les delícies de totquant ecosocialista del llaurats pels talps que està, tot el que podíem esperar és el que hem tingut: paciència, ordre al darrera per a no perdre els papers (tant d’ordre que no han xutat a porta) moure-la i esperar pacients que es faci un forat per aprofitar-lo. Poques concessions a la lírica, però ja hi haurà ocasions, que comencem a jugar amb retrovisor.
