D’aquí pocs dies tornarà a ser 15 d’octubre i commemorarem aquell fatídic 15 d’octubre de 1940 quan, a trenc d’alba va ser afusellat el President de tot un poble, el President Lluís Companys.
Aquell 15 d’octubre, el règim franquista executava en Lluís Companys, no pas per ser d’esquerres, roig o insurgent, sinó per ser el President de Catalunya, el president de tots els catalans. L’únic president escollit democràticament de l’Europa occidental que ha estat executat pel feixisme. I això no ho dic jo i no ho diem només nosaltres. Ho digué un oficial d’artilleria que estava destinat a la fortalesa del Castell de Montjuïc aquell funest 15 d’octubre de 1940 que, un cop acomplerta la ignominiosa execució, anà a trobar uns reclutes catalans que feien el servei militar obligatori a Montjuïc i els va dir de la forma més cruenta i brutal «Catalanes, hemos fusilado a vuestro presidente». I era cert.
El Franquisme creia que mitjançant aquesta execució i creant un clima de por serien capaços d’escapçar no només les aspiracions nacionals de Catalunya, sinó tallar de soca-rel qualsevol vincle amb el nostre passat comú. Una situació que, malauradament, s’ha repetit al llarg dels segles i que ens resulta familiar a tots.
Amb tot, 83 anys més tard d’aquell dia seguim homenatjant el nostre President Companys i això és una mostra que només no se’n van sortir en aquell moment, sinó que tampoc ho han aconseguit ara i no ho aconseguiran mai, no en tingueu cap mena de dubte. Perquè molt bé deixà dit el president Companys «Totes les causes justes del món tenen els seus defensors, Catalunya només ens té a nosaltres».
Perquè Catalunya és una nació i nosaltres seguim dempeus, alçats, perquè malgrat tots els malgrats, mai deixarem de ser catalans. Perquè malgrat tots els malgrats, l’esperança sempre és més poderosa que la por.
Avui, l’ombra del franquisme encara perviu a l’Estat Espanyol: davant d’uns fets tan greus com l’execució del President de Catalunya a mans de l’Estat espanyol, 83 anys més tard l’Estat no els ha reconegut. L’únic Estat “suposadament” democràtic d’Europa que no ho ha fet.
Si no es té memòria, si l’Estat espanyol no és capaç d’acceptar la seva història i reparar les víctimes per les seves actuacions, aquests fets es tornaran a produir impunement. Davant d’això, nosaltres tenim el deure inajornable no només de fer-ne memòria, sinó d’acusació; de fer la defensa que se li negà al president Companys en aquell consell de guerra, de seguir denunciant aquesta execució inhumana com si es tractés de l’acusació que s’hagués hagut de presentar davant d’un tribunal internacional. Perquè si no es pot fer justícia, com a mínim farem memòria i seguirem en acte de servei per la llibertat de Catalunya i la seva gent.
Aquest 15 d’octubre tornarem a homenatjar el President Companys, que va morir a mans de l’Estat espanyol per ser el que era, el President de Catalunya. A la vegada que aquest 15 d’octubre també ens servirà per seguir-nos recordant a nosaltres mateixos que els catalans hi continuem sent i que hi serem sempre fins a assolir la llibertat de Catalunya.
«Vull acabar només amb un crit que condensi els nostres amors, amb el crit de la terra sempre etern i inabatible; amb el crit de la nostra voluntat i del nostre sentiment: Visca Catalunya!» lliure.
