Una de les coses que tenen en comú tant moviments revolucionaris de naturalesa llibertària, com comunistes i anarquistes és el menyspreu cap a l’estat. Aquest menyspreu és fàcil d’entendre si contemplem les grans falles que aquests han comès arreu del món i al llarg de la història.

No obstant això, si l’entenem com en la seva forma més bàsica, l’estat es crea com a solució d’una necessitat, com una institució amb el monopoli de la violència que serveix per evitar el descontrol, i per assegurar certes concessions formals que pel millor funcionament d’una societat.

 

Els corrents comunistes que proposen un model no estatal, generalment plantegen la formació d’institucions formades per treballadors que regulen diferents aspectes a escala local, i amb comissions que regules assumptes de major escala. Aquest sistema en teoria és comunitari, i permet la integració i participació de tothom per igual, com també gran mobilitat vertical.

En els models capitalistes en contra de la idea d’estat busquen la desaparició de totes les normes i regulacions que l’estat imposa legalment. És a dir, a l’hora de dur a terme activitats econòmiques no hi ha normes més enllà de les bases legals bàsiques per la seguretat física dels ciutadans. Altres aspectes de l’estat també haurien de ser privats, com la seguretat ciutadana, i fins i tot l’exèrcit, sent empreses les que proporcionen aquests serveis. Per a ells, l’estat hauria de ser reduït a la seva mínima expressió, pràcticament inexistent.

Per totes aquestes ideologies l’estat representa una font d’opressió que ha de ser eliminada. Això no obstant, les alternatives que presenten no deixen de ser estats que adopten una forma divergent a la generalitzada avui en dia. Quan ens referim a un estat, sempre hem de tenir en compte que hi ha un procés orgànic social que ha portat a la creació i mutació d’aquest fins al que és en l’actualitat. En altres paraules, un estat amb certes característiques no es crea tenint en compte un marc ideològic, es crea a partir d’una necessitat i una funcionalitat.

En conclusió, una nació sense estat és com un cos sense esquelet, no hi ha cap manera en la qual pugui possiblement funcionar. Fins i tot els sistemes teòrics que rebutgen l’estat acaben depenent en ell, ja que l’estat és tot allò que evita l’anarquisme total en una nació. I simplement perquè els estats proposats tenen un funcionament diferent de l’usual, no significa que no siguin el mateix per definició, ni a la pràctica.