Per totes i cada una de les 120.000 persones que encara són a les cunetes 80 anys després.
Per aquell oliverar i aquella matinada en la que van afusellar a Lorca.
Per la vida i la memòria que van arrabassar des d’aquella finestra del carrer General Mola a Enrique Ruano i el banc del Retiro en el que ‘Billy el Niño’ s’oblida d’ell cada matí.
Pels cinc obrers crivellats a l’església de Sant Francesc d’Assís i el reservat de restaurant en el que Martín Villa els oblida cada tarda.
Per Neus Català, pels 180 nens orfes de Premià de Mar que va salvar, per les nits de por que va passar a Ravensbrück, pels 10 milions de bales que va inutilitzar-hi i pel reconeixement estatal que 40 anys després encara no arriba.
Per les banderes, els càntics, els braços alçats, les ulleres fumades i els polos ajustats que trepitgen la lluita i la memòria de tanta gent cada 12 d’octubre.
Per Adelina, Ana, Blanca, Carmen, Dionisia, Elena, Joaquina, Julia, Luisa, Martina, Pilar, Victoria, Virtudes i la sang i la vida que els van arrencar a trets, encara no sabem qui, en aquella tàpia del cementiri de l’Almudena.
Per aquell octubre del 34 en el que tot semblava possible.
Per aquest mausoleu feixista pagat per tots a la capital del regne.
Per aquell sindicalista lleonès que tenia clar que al feixisme no se’l discuteix, sinó que se’l destrueix.
Per la valentia de gent com Quico Sabaté quan només hi havia covards
Perquè la barbàrie no prescriu.
Perquè sense reparació no hi ha normalització.
Perquè sense justícia no hi ha pedagogia.
Perquè 80 anys després seguim igual.
Diguin-nos superbs, diguin-ne atac, diguin-nos provincians, diguin-ne porno, diguin-nos nacionalistes… facin i diguin el que vulguin però, si us plau, no exhibeixin la bèstia als nostres carrers. I si al final ho fan, diguin-ne com vulguin, però no en diguin nova política.
