Aquesta és una lluita que ve de lluny, és la vella confrontació per l’hegemonia cultural i per la memòria històrica entre la progressia anacional i la cultureta nacionalista. Dues cares de la mateixa moneda.
Uns, els primers, representen el ressentiment contra tot el que Jordi Pujol fou, amb els seus anys de poder amb tocs caciquistes a la Generalitat. Aquest és bàsicament el seu principal -i pobre- argument, confondre un govern amb tot un país. Relacionar tota Catalunya amb una idea de país que a ells, sigui dit de passada, els cansa i els avorreix profundament. El típic error de rabieta infantil. Però, també, no es pot oblidar que aquesta vella esquerra sucursalista és el resultat d’un fil roig que comença amb Lerroux, segueix amb Solé Tura, Maragall i acaba ara amb la Colau. Fills de l’estatisme jacobí francès, que amb l’excusa dels seus ideals i valors progressistes, poden acabar trepitjant en nom del bé comú primer els drets individuals i després els drets històrics i la personalitat dels territoris nacionals. Relacionen modernitat amb centralisme, multiculturalisme amb estandarització, quan ha quedat demostrat en moltes ocasions que la veritable originalitat rau en l’origen. Ho han intentat sempre, el seu objectiu és diluir la memòria històrica dels catalans sota una capa de progressisme i drets socials de façana. Primer van atacar la cultura catalana dient que era una cultura classista i de la burgesia, després van continuar en voler fer de Barcelona una capital desnaturalitzada i d’esquenes al país, la capital del Mediterrani abans que de Catalunya. Ara volen reconsiderar el Born imposant un relat que no hauria de contraposar-s’hi mai. Franco i Felip V volien anorrear i fer desaparèixer el país, però per a ells el que representa el Born només són vel·leïtats nacionalistes de província. Per això cal buidar-lo de contingut i contraposar-ho amb altres consideracions històriques que mai s’haurien de confrontar.
Els altres, els segons, els de la cultureta nacionalista, han creat una cultura amb excessos de petitesa, magnificant certs episodis de la història a vegades explicats de forma confusa per tapar les vergonyes nacionals pròpies. Però hi ha una diferència entre uns i altres: uns ho fan des del ressentiment i els altres des de la defensa d’un país que sempre ha estat menyspreat i maltractat. Uns s’alineen indirectament amb el botxí, els altres no tenen més remei de defensar el que queda de país. Uns són el cosmopolitisme fals, els altres el folklorisme ranci. Federalistes vs autonomistes. Doncs ja n’hi ha prou!
Des del 2003 quan l’independentisme va començar a irrompre de manera seriosa a la política catalana, amb l’entrada d’ERC al govern dela Generalitat, aquestes dues visions de país cada vegada han anat perdent pes, i una nova idea sense motxilles al darrere ha anat guanyant terreny. L’independentisme republicà ha aportat modernitat al vell nacionalisme caspós, i ha desmuntat les mentides dels cosmopolites capciosos i pedants. (Gràcies Josep Termes, mai no t’ho agrairem prou!). L’independentisme ha redescobert el patriotisme social, i ha aportat noves dades a l’historicisme romàntic fent-li fins i tot alguna esmena, per posar en evidència el propi nacionalisme català que massa sovint ha traficat amb el país per salvaguardar el seu propi estatus social i econòmic.
Ara l’independentisme, ja desacomplexat i amb el president Puigdemont al front, ha marcat paquet davant el darrer intent de desnaturalització intencionada que el govern de l’Ada Colau vol portar a terme. El Born i la Coronela, com la lluita antifranquista, han estat les excuses per incitar debats estiuencs i tapar algunes vergonyes clamoroses que comença a tenir l’ajuntament barceloní. Però també són un intent per canviar el relat històric i fer-se’l a mida. Aquest cop, però, s’ha trobat amb la resposta ràpida i contundent d’un president independentista i dels seus més estrets col·laboradors.
