Vaig aplaudir i em semblà molt bé, i encertada, la decisió de la Directora de la Institució de les Lletres Catalanes, Laura Borràs, de fer que aquest 2014 sigui any Vinyoli (també és any Xammar, vull recordar-ho). Però bé, Joan Vinyoli (Barcelona, 1914-1986), sí. I no tan sols per la cosa del centenari del seu naixement sinó perquè segurament es tracta del poeta més vinculat al mestratge de Carles Riba i perquè representa una de les trajectòries més intenses de la poesia catalana del segle XX. Recordo que, de llegir Vinyoli, me’n va fer venir ganes David Cirici, aquell curs que coincidírem a Sant Just a principis dels 80. Cirici vivia aleshores molt a prop d’on vivia el poeta, a Sarrià, i algun cop passejàrem al voltant del bar on Vinyoli solia anar a consumir els seus gins i segurament també a prendre notes de futurs poemes. Poeta lúcid, turmentat, no gens alegre, sens dubte, però, un dels grans. ‘Tot és ara i res’, ‘Vent d’Aram’, ‘Cercles’, ‘A Hores Petites’, ‘Domini Màgic’, ‘Passeig d’Aniversari’. Títols de la seva obra que segurament aquest any que acabem de començar sortiran un poc de l’oblit en què es troben. A l’’Antologia de Poesia Catalana’, que és un llibre prescriptiu per als estudiants de Batxillerat, hi ha tan sols un poema de Vinyoli. Un de sol. ‘Les boies‘ (dins de ‘Cercles’, 1979), que reprodueixo més avall. Símbols lligats a l’aigua i a la navegació que concorden amb el fet que el poeta es faci i ens faci la pregunta cabdal: On és que som? Hi predomina el negre de la nit en mar i hi ha tan sols una mica de vida alegre a la taverna que es diu, ni més ni menys, dels Oratges. I els gavians que s’arreceren al dedins del poeta i criden per ell l’angoixa de tot el caos que ens envolta. I el consol final de les boies. “Si vols dormir tranquil pensa en les boies”. Les boies que sempre suren per damunt de les adversitats. Sí, em sembla molt bé que aquest 2014 sigui també any Vinyoli. Als instituts del país els nois acaben el Batxillerat sense a penes haver-ne sentit parlar. I, com a màxim, havent-ne llegit tan sols un poema, aquest que dic de ‘Les Boies’, de versos trencats i sense rima, la majoria dels quals, però, si se’ls ajunta, formen alexandrins.
Les boies
Intentaré de dir la llum de la foscúria
de la mar encrespada a trenc de nit.
Escumes
fosforescents.
Les barques mal deixades,
prop d’aigua, el cabrestant que els homes fan girar,
vestits de nit, se les enduia platja amunt.
La fressa
del vent i de les aigües es va fent
més poderosa cada cop: tanquen finestres
i portes. Sols a la taverna
dels Oratges se senten
les màquines de joc; encara allí,
pots beure canya a glops petits.
Giràndoles d’estrelles
il.luminen el cel mes negre que una gola
de llop.
La serp del vent,
desenroscada, xiula pels carrers.
Dalt l’illa
llampeguejada gira el far.
Els gavians
s’arreceren dins meu, els crits
de la nit negra i els udols,
en mi també.
Sé prou que la claror
germina dins la fosca.
On és que som? Enlloc?
Fora de tot? Qui ve?
Si vols dormir tranquil pensa en les boies.
