No calen gaire anàlisis per saber qui està pagant la crisi. La política del govern de l’estat espanyol és devastadora. La reducció del dèficit públic, que no aconsegueixen controlar del tot, es fa sempre a costa dels mateixos.

A finals d’aquest passat any han aparegut diverses disposicions que tenen especial incidència en matèria laboral i que sempre apunten en la mateixa direcció, sovint des de la lletra petita que podria passar desapercebuda: la Llei de Pressupostos de l’Estat, el “Real Decreto Ley 16/2013, de 20 de diciembre, de medidas para favorecer la contratación estable y mejorar la empleabilidad de los trabajadores” o el “Real Decreto 1046/2013, de 27 de diciembre, por el que se fija el salario mínimo interprofesional para 2014”. Un bon exemple d’això es dona en el meu sector, l’ensenyament, que és el que millor conec.

Amb aquestes mesures, entre d’altres, passen a cotitzar pel seu import íntegre els lliuraments de productes a preus rebaixats que es realitzin en menjadors d’empresa o economats de caràcter social; la prestació del servei d’educació preescolar infantil, primària, secundària, obligatòria, batxillerat i formació professional, per centres educatius autoritzats als fills dels seus empleats, amb caràcter gratuït o pel preu inferior al normal del mercat; i les primes de contracte d’assegurança d’accidents de treball o de responsabilitat civil del treballador. A més, aquesta modificació en el tractament de la cotització és efectiva d’immediat a partir del 22 de desembre de 2013, per a la qual cosa la Seguretat Social preveu un període extraordinari de liquidació.

Resulta que el conveni d’ensenyament incorpora com a dret del treballador l’ensenyament gratuït pel fills i les assegurances d’accidents i de responsabilitat civil. Tot és discutible, però té algun sentit considerar l’assegurança de responsabilitat civil d’algú tant exposat com un docent com un salari en espècies? Posats a passar el rasclet per recollir alguns euros més no se’ls ha acudit res més?

Moralment em repugna l’economia submergida, però algú li estranya que Espanya en sigui un paradís? El sistema fiscal espanyol i el de les cotitzacions socials, que sovint acaba funcionant com una extensió més del règim fiscal, són un desastre amb constants pedaços i una càrrega econòmica i de gestió molt feixuga que actua contra l’ocupació regular.

Indigna aquesta actitud en un estat que no ha fet gens els deures pel que fa a la seva pròpia austeritat.

Carles Armengol
Barcelona, 1960. Mestre, educador social i llicenciat en pedagogia. Pedagog social. Funcionari de la Generalitat. Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat. Fundació d'Escoles Parroquials. Grup Sant Jordi de drets humans.

Deixa un comentari

Introduïu el vostre comentari
Introduïu aquí el vostre nom

Article anterior2014, Vinyoli
Article següentdiu Chesterton