Moltes persones van contribuir a enderrocar el règim segregacionista i inhumà. Quan el 16 de juny de 1976 milers d’adolescents negres protesten a Soweto contra la imposició de la llengua afrikaans i la imatge d’Hector Pieterson ferit de mort carregat en braços d’un altre estudiant, donava la volta al món, Nelson Mandela era encara a la presó recollint guano. L’apartheid no el va vèncer ell tot sol, però la seva capacitat d’encomanar optimisme i confiança, provinent de la seva generositat d’esperit, el va fer un líder i un polític indiscutible.
Durant el seu captiveri va aprendre la història dels afrikaners i la seva llengua, i així els arribà a comprendre i va poder dialogar amb ells. A la presó recitava als seus companys el poema Invictus de William Henley per encoratjar-los, estudià per correspondència –ja era advocat des dels anys 50- un grau de Dret per l’universitat de Londres i compartí coneixements i experiències, fins al punt que el penal de Robben Island arribà a ser conegut com l’Universitat Mandela. El 1985 tot just començat el diàleg amb els afrikaners governant i amb una pressió internacional creixent, rebutjà les tímides concessions del govern respecte a la discriminació racial i també la llibertat condicional que li oferiren. Aleshores era ja un símbol nacional i mundial. La seva autoritat i prestigi eren tan rotundes que quan fou finalment alliberat el 1990 tothom el seguí a ulls clucs, també els joves del Congrés Nacional Africà que només el coneixien d’oïdes.
La seva capacitat de comprensió i de diàleg liderà la transició cap la plenitud de drets i la democràcia a Sud-àfrica, predicant la reconciliació i formant la comissió de la veritat i el perdó encarregada d’esclarir els fets durant aquells anys. Ell, que també havia violat els drets humans –després de molts anys promovent la resistència pacífica inspirada en Gandhi, el 1961, davant l’enduriment de la repressió afrikaner, va recórrer a l’acció armada-, també va perdonar. Aconseguí que blancs i negres compartissin la mateixa consciència nacional i que el seu país mostrés al món un camí on emmirallar-se en matèria de reconciliació nacional.
Molt probablement Mandela no ha estat un model perfecte, però allò que el va fer gran, la seva noblesa, el seu esforç per comprendre l’altre i la seva perseverança en l’objectiu de la justícia, restaran com a exemple del que s’espera i es necessita de persones extraordinàries en períodes extraordinaris de la història d’un país i del món.
