Vet aquí que un matí em trobo muntant guàrdia telemàtica voluntària per accedir a un qüestionari digital que em permetrà, sempre que la velocitat del wifi faci la seua màgia, assistir com a públic a un dels programes musicals amb més èxit d’audiència de la telerealitat. I ho aconsegueixo! Almenys la primera part: el qüestionari que demana les meues dades i el nombre d’acompanyants és enviat a temps –amb èxit, em diu el missatge– dins dels escassos tres minuts en què està visible.
Així que aviat rebo els primers agraïments i emoticones de celebració del meu grupet d’amigues amb qui comparteixo passió per la música quan els comunico l’èxit del meu primer pas. Com que l’article no anirà pas de música sinó d’un tema ben diferent, ve a tomb que aclareixi que són persones joves, actives, i no formen part del meu entorn familiar ni laboral, sinó d’unes relacions que s’han anat forjant al llarg dels darrers anys. Potser aquest aclariment farà caure en que poc importa la nostra generació quan les ganes de gaudir de les bones estones i compartir aficions són els eixos transversals d’una amistat.
El segon pas és, segons la informació prèvia, esperar un correu. I, potser més tard, si hi ha hagut sort de la bona, una trucada del programa. Sense muntar guàrdia, resto a l’espera. El mail on se m’informa que he quedat per sota del límit de persones que poden acceptar es fa esperar més de dues hores. Que ho continuï intentant, m’esperona l’emissor del missatge.
Decebuda per no poder fer un regal a les meues companyes melòmanes a més de profes de música, penso en les dades que he transcrit al meu qüestionari: nom, municipi i data de naixement. Una veu del meu entorn més proper em suggereix que potser hauria d’haver posat les dades d’algú més jove, que probablement la seua política busqui mostrar un públic jove a les gales.
Tot i que a les bases deixa clar que l’únic requisit per participar-hi és ser major d’edat, prefereixo fantasiejar amb aquesta possibilitat. Al cap i a la fi, què tindria de nou que el calendari acumulat posés traves a l’hora d’accedir a un lloc de treball o a formar part de determinades activitats. Els tentacles de la dictadura de l’estètica o de l’edatisme són llargs.
¿I si l’algoritme que em fa rebre ofertes de viatges o cosmètics contra l’envelliment també actués com a barrera per evitar que els que hem nascut a final dels anys cinquanta –Déu meu, pensant-hi bé m’esgarrifo– ens puguem esmunyir sense permís en entorns reservats a la generació del mil·lenni, o X, o de vidre, que són més bonics de veure? Però un cop em passa de llarg l’efecte agradable de reivindicació de víctima –fins i tot escric mentalment una carta duríssima a l’organització– he d’admetre que, malgrat el meu cau informàtic tingui un senyal immillorable, la resta dels milers d’aplicants a públic cridaner i fanàtic que han punxat a “envia” al mateix moment que jo, m’han deixat fora de la loteria.
Per tant, no puc denunciar cap discriminació ni reivindicar els meus drets com a boomer utilitzant arguments indemostrables. Tan indemostrables, però, com que la selecció s’hagi fet seguint l’ordre estricte dels inscrits sense obviar les franges d’edat més provecta. Així que he decidit continuar provant sort la propera vegada que l’enllaç m’ofereixi una nova oportunitat, encara que sigui per intentar complaure les meues possibles acompanyants. Que l’amistat sí que és demostrable. Aquest proper cop, tanmateix, faré el murri. Escriuré les dades d’algú més jove, a veure si l’atzar combinat amb el wifi m’acompanya aquest cop i rebo la invitació per assistir al programa amb vehicle propi i des del fossat. Que avergonyida estic, confesso, de tanta frivolitat.
Avui, doncs, no em veureu a la gala. No sé si d’aquí unes setmanes hauré quedat dins el límit del nombre de persones que l’organització pot acceptar i entre el públic destacaran uns cabells emblanquits llargs com un mal any. Això si no he hagut de cedir la meua invitació a la jove amiga que em va passar les seues dades. Que ja se sap que els joves sempre tenen més oportunitats.
