El procés sobiranista (sembla que) avança a bon ritme i provoca al seu pas la publicació de tota mena de llibres. La majoria especulen sobre com podria o hauria de ser la República Catalana. ‘99 coses’ directament fantasieja sobre com s’hi hauria d’arribar i se l’imagina sense Iniesta, toros, xirigotes o Salvador Sostres. Si el primer tipus d’obres solen ser assaigs, llibres com ‘99 coses’ cauen en el sac del kitsch fet en català i autocentrat que tant necessita el país per estendre la taca d’oli i arribar a lectors que no s’aproparan mai (o sí) a títols del tipus Com Àustria o Dinamarca o Asfixiant la llengua.
Les armes de les quals se serveix Jair Domínguez són diverses. Una de les principals és l’exageració: “Em van caure llàgrimes d’emoció sinceres en veure que, a mil quatre-cents quilòmetres de casa, un cansalader holandès pronunciava la paraula ‘fuet’ amb una correcció que hauria fet empal·lidir el mateix Àngel Guimerà” (p. 51). Una exageració que a vegades se subratlla amb les majúscules, com fa el MHP del Twitter, @Mas_Enfurecido, que fa mesos que es dedica a fer POLÍTICA EN MAJÚSCULES).
Per mantenir el lector enganxat al llibre, Domínguez utilitza la sorpresa contínua, amb tot de giragonses, sortides de to i exabruptes. “No és la meva intenció fer apologia de les drogues (sí que ho és)”. Sobre això cal dir que Jair Domínguez parla aquí i allà de porros, farlopa i maria i que confessa que, el dia que va intervenir a “El gato al agua”, s’havia pres un parell de Voll-Damms i s’havia fumat un porret.
És innegable que el guionista i escriptor té la mà trencada a l’hora de escriure amb sentències, amb frases rotundes, amb aforismes: “Recordeu que només hi ha dues persones que poden permetre’s el luxe d’anar sense mitjons: Julio Iglesias i Alfons Arús”. “El catalans som enginyosos a llarg termini. Ens falta gràcia andalusa. Nosaltres som Pere Calders, ells són els Morancos” (p. 188).
Pel que fa al contingut, no cal dir que és irreverent. Per exemple, a la pàgina 41: “Estaria bé que el guardià dels valors de l’Església digués alguna cosa original un dia. […] Que surti al balcó i digui: […] La cervesa del Mercadona és millor que la San Miguel”. Quant a la incorrecció política, n’hi ha a cabassos: “Per cada pijoprogre que va venent solidaritat i comerç just, hi ha un moro amb una kalàixnikov que es pixa a la boca d’Occident. I ben fet que fa” (p. 193). O: “És obvi que Albacete no és Europa ni podrà ser-ho mai” (p. 197)
El llibre també és escabrós, conté sexe explícit i té apunts gore (sovint parla de napalm i trets, com per exemple en la versió que proposa per als ‘Segadors’, més propera a l’himne francès: «Un himne com cal ha e tenir menys poesia i més sang i això només ens deixa una opció: substituir “seguem cadenes” per “amputem membres” o “retallem clatells”. Els francesos ho van fer així. I no els ha anat malament», p. 158). També fa servir paraulotes a tort i a dret i tot és “puto”+el que sigui. (Aquí caldria fer-hi una objecció: “puta colònia” és catanyol. En català s’ha de dir “colònia de merda”, segons Quim Monzó.)
Un altre dels punts forts de ’99 coses’, com es podia intuir amb el títol, és que resulta desacomplexadament independentista. Les atzagaiades són pertot arreu: “El problema és que entre els conceptes espanyol i ironia hi ha massa distància” (p. 147). “Abans dèiem que Catalunya no era Espanya per convicció, ara ho hem de dir per no fer el ridícul” (p. 156).
Val a dir, quant al model de llengua, que l’autor fa servir poquíssims castellanismes, tenint en compte que l’humor és un terreny en el qual el català sol lliscar cap al castellà: canyardo, manguitos, de competi. Una evolució respecte de com estaven escrits els llibres amb en Buenafuente, un catanyol que forçava que mitja pàgina estigués escrita en cursiva. Aquí, en canvi, trobem en una mateixa frase “reguitzell”, “abillada” i “galindaines” (p. 31). Si la llengua del jovent del país acaba desembocant en aquestes expressions i no en el catanyol actual, no està pas tan malament.
Quant als errors, sobten un sumisos (p. 186) i un debó que, de ben segur, l’editorial esmenarà en properes edicions de l’obra.
[’99 coses que hem d’aniquilar si volem ser independents’, de Jair Domínguez. Ara Llibres, 2014.]
