Diuen els experts que la data en què s’inicià el moviment carlí fou el 31 de desembre de 1832. Concretament el dia que Ferran VII, l’inefable, va derogar la Llei Sàlica. Així que enguany es compliran 180 anys d’un moviment guerrer i contrarevolucionari que ha marcat a sang i foc la història del nostre país. Un moviment eclèctic que partint d’un principi absolutista ha virat cap a postulats ben curiosos, arribant a ports de centre esquerra i a illes on els carlins es fan notar recoberts d’una pàtina de esquerra independentista. De fet, només cal posar al mapa centres neuràlgics i històrics del carlisme i comparar-los amb els ajuntaments on la CUP hi té una forta representació.
Sia com sia, el carlisme ha deixat una forta petjada. I, agradi o no, si el carlisme s’hagués desenvolupat als actuals Estats Units, els carlins podrien ser els indis en les guerres contra els ianquis; o els confederals, durant la Guerra Civil. Així que no és d’estranyar que un carlí genètic com Josep Maria Vila d’Abadal, alcalde d’una capital carlista com Vic, hagi encetat una quarta guerra carlina, això sí, sense sang. I així ho expressa amb aquella ironia que només té la noblesa de muntanya: “Aquest cop el lema serà Déu, Pàtria i Furs… el rei, ens l’estalviem”.
La declaració d’un nou moviment contrarevolucionari de l’Espanya homogènia i sotmesa al jou de la disciplina centralista es pot datar el passat 19 de juny, quan en la quarta assemblea del Tzahal català, Reagrupament, Vila d’Abadal va anunciar la creació d’una Associació de Municipis per la Independència. L’artefacte s’ha creat, ja fumeja i més d’un milió i mig de catalans viuen en pobles, viles o ciutats en què els seus ajuntaments es conxorxen per desafiar l’Estat des del mateix Estat. Un fet que va molt més enllà que el famós Pla Ibarretxe i que només tindria comparació amb els primers moviments que trencaven amb els fonaments consagrats de la dictadura. Només un carlí tindria allò que s’ha de tenir per a pit descobert i enfilat dalt del cavall brandar la mateixa legalitat com espasa i bastir una arquitectura jurídica per, com a mínim, posar en problemes l’establishment més ponderat.
De moment, Vila d’Abadal se surt amb la seva. I la seva ascendència guanya simpaties dins el seu partit, el partit que estima i que va fundar el seu avi, i que ara rau presoner d’uns resultats electorals històrics. Hi té amics, però potser encara no hi té tots els aliats necessaris per imposar la seva estratègia. Ja arribarà. Si pel dotzè congrés que el mes de maig celebrarà Unió Democràtica de Catalunya demostra que té una certa força, el partit hi guanyarà. Però si la seva associació fa via, hi guanyarà el país. I la quarta carlinada té visos de guanyar-se. S’ho imaginen?
