La televisió ha descobert en els darrers temps com omplir les seves graelles a base d’instal·lar una càmera a l’estudi radiofònic. Es tracta, directament, d’un nou format tan innovador com de dubtós encaix per un mitjà que presumiblement va néixer per diferenciar-se de la ràdio. Entre les graelles d’algunes televisions és freqüent trobar-s’hi. El dia de COM Ràdio, presentat per Jordi Duran, per exemple, omple una hora del matí de Barcelona Televisió. El mateix passa amb la tertúlia de Federico Jiménez Losantos, emesa durant els matins per Libertad Digital TV. Aquests continguts tenen el mateix valor que un canal de vídeos musicals, on el què importa és el so i el llenguatge és totalment antitelevisiu: on és el ritme en un estudi de ràdio?

Si la televisió es nodreix de la ràdio, aquesta ha optat per televisar els seus programes, igualment, sense adaptar-se al mitjà televisiu. Un exemple el trobem amb el programa d’humor líder de la seva franja de la ràdio catalana, La competència (Rac 1), que en televisió s’anomena La competència en color i s’emet un cop al mes a 8tv: veure palplantats i davant d’un micròfon als Òscars Andreu i Dalmau fent el reguitzell de personatges perd tota la gràcia que puguin tenir quan s’emet a la ràdio. El cost per la cadena és el mínim possible, i a més, corre el risc de perdre la màgia de la ràdio. A qui no li agradaria veure l’Angelines o el Mohammed Jordi en versió televisiva?

Sobta aquesta tendència quan el més corrent i històricament fins ara era l’adaptació televisiva de programes radiofònics. Per parlar de casos actuals, l’extint Minoria Absoluta de Rac 1 va ser l’embrió del titubejant Mire usté (Antena 3) i l’actual Polònia (TV3). El Generació Digital, de Catalunya Ràdio, actualment es troba en emissió al 33. I Cuarto Milenio (Cuatro) és l’adaptació de Milenio 3 (Cadena Ser).

Píndoles

1.Ninots. Els guinyols francesos (Les guignols de l’Info, Canal+ France) han destapat la caixa dels trons perquè han tocat els esportives-símbols de la nació que darrerament, allà on va, triomfa. La successió de gags on es parla de dòping respon a la sàtira d’un programa concret i en cap cas pretén generalitzar el sentiment d’un país. Elevar-ho a qüestió d’estat diu molt poc de l’autocrítica d’una Espanya que no sap riure’s de sí mateixa.

2. No hi ha qui el salvi. Si Jaume Matas pretenia a Salvados (La Sexta) netejar la seva imatge, encara ha quedat més empastifada del què estava. Més que una entrevista el programa va ser un interrogatori voluntari d’Évole on Matas, a base de silencis, va quedar retractat. Si pretenia donar explicacions, en comptes de Salvados, hauria d’haver acudit a Sálvame, i l’hauria d’haver entrevistat per la princesa del poble.

3. Banda curta. Després de setmana santa dirà adéu un dels programes que ha passat de puntetes per la graella de la nostra. Banda Ampla (TV3) s’acomiada sense haver pogut fer dels debats un tema de conversa l’endemà de la seva emissió. L’encorsetament made in la teva, els continguts lights i degudament ordenats i classificats s’aventuren com alguns dels motius de finalització d’un programa on el que més ha brillat ha estat segurament la seva presentadora, Lídia Heredia.